El talent de Julio Manrique com a director ja havia quedat demostrat en muntatges anteriors de tan alta qualitat com La treva o El curiós incident del gos a mitjanit. En el cas de L’ànec salvatge, però, sembla que estem assistint a una certa consagració del seu estil amb una visió més madura, elevada i poètica. Manrique, que és un excel·lent director d’actors, ha aconseguit també, en aquest cas, traslladar a l’escena el difícil equilibri d’Ibsen entre un tractament netament realista i el simbolisme del seu contingut. Amb troballes tan exquisides com el pianista tocant sota la neu, el seu bon gust atorga un caràcter màgic al text que, tanmateix, pertany a un estil d’escriptura molt calculat que necessita respirar per resultar autènticament expressiu. El seu sentit del ritme, en aquest cas, també és molt encertat i orgànic, i això permet a un repartiment en estat de gràcia lluir-se amb aquesta història d’atmosfera opressiva. La versemblança de les seves interpretacions resulta tan tendra com, en alguns moments, esfereïdora. Aconsegueixen emocionar i deixar sobre la taula una reflexió pessimista sobre la corrupció, la soledat o la falta de passió i voluntat de la nostra societat molt valuosa i plena d’arestes. Es tracta, en definitiva, d’una proposta d’antiherois amb una tesi molt ben definida (a vegades, massa obvia o insistent) que construeix, per l’ocasió, un marc incomparable, contundent, delicat i suggerent per fer del conjunt un muntatge del tot memorable.
Enllaç copiat!