El mite clàssic de la Medea d’Eurípides, serveix de inspiració per aquesta obra post-moderna. Un pastitx on s’airegen les misèries d’una dona que no se sap estimada i que serveix de palestra per destapar les debilitats del món actual.
Estructurada de manera original, ens presenta la vida d’un personatge en dos temps que donen veu a una Medea actual amb les seves flaqueses e inseguretats.
L’obra ens emmiralla amb un estrat de la societat capaç d’eixir en venjances que desborden atrocitats com l’assassinat dels fills per a despit de la parella.
Una vibrant Rosa Cadafalch ens parla amb veracitat des de la vellesa dels seus últims dies, abandonada en una residència d’ancians, mirant la immensitat del mar…. amb l’enyorança d’un temps passat que no va ser millor i que ens anirà relatant de manera retrospectiva en el temps.
Intercalant episodis que dibuixen una vida esmicolada, ens trobem amb una superba Patricia Mendoza a l’edat de 8 anys quan, orfe de mare, és internada en una escola, fets que marcaran el seu sentiment d’abandó. La soledat és una afecció recurrent a l’obra.
Els dos relats vitals, encarats al passat i al futur de Medea es faran fonedissos a mig camí, en el moment crucial en que la venjança esdevè en tragèdia.
Amb un guió original, Queralt Riera dirigeix aquest doble monòleg de 60 minuts que ens sacseja i veroleja i ens fa sentir vius. Paradoxes de la vida.
Com a colofó, els acords de piano d’en Joan Alavedra ritmen esplèndidament amb aquest ball d’anades i tornades en un duel interpretatiu brillant que ens recorda la magnitud de l’amor i la fragilitat de la vida.
Un enfoc del clàssic traslladat als nostres dies en una proposta tan encisadora com descomunal.