Rases antigues

La Zanja

La Zanja
19/11/2018

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l’austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l’aventura d’investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l’espectador perquè ompli els espais buits.

Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l’empresari i l’alcalde i les dels ramaders peruans, l’estructura dramàtica és gairebé impecable. Especialment en les escenes entre l’explotador miner i l’alcalde el ritme és vibrant i obre interrogants que se’t passegen pel pensament durant dies.

Lorca i Merino s’ho fan tot: escriuen, es dirigeixen, interpreten… i ho fan amb passió, amb el rigor i la fermesa de qui es creu allò que ha escrit i mira de dir-ho amb contundència. La rasa de què parla el títol és profunda, potser insalvable perquè fa 500 anys que és oberta. Perquè els Pizarro i companyia, sí, van anar a colonitzar una terra i a treure’n profit. Titzina es pregunta a qui devem el mal fet.

← Tornar a La Zanja

Enllaç copiat!