Es fa difícil d’entendre que fins ara La Tristura només hagi estat un cop a Barcelona i que d’això ja en faci 9 anys. Sobretot perquè, des que van presentar la seva primera creació a l’Antic Teatre, Años 90. Nacimos para ser estrellas, s’han consolidat i convertit en un referent del teatre més transgressor.
La seva última proposta, Cine, és el viatge del Pablo, un nen robat a mitjans dels anys 80 que, arribada la trentena, necessita trobar respostes. Respostes sobre els seus pares biològics, però també sobre ell mateix. Sempre a la recerca de nous llenguatges i vies expressives, la companyia madrilenya explora aquí una sonoritat més íntima: el públic sent pràcticament tota la funció a través d’uns auriculars. I no ho fa per pur capritx. L’obra explica uns fets que es calcula que podrien haver patit fins a 300.000 famílies des de la Guerra Civil fins als 90, però ho fa d’una manera íntima i personal.
Malgrat que la mateixa companyia defineix l’obra com una road movie, la posada en escena remet sovint a una sensació de no-lloc que dóna peu a imatges boniques i metàfores amb la connexió neuronal. Però si bé la il·luminació és acurada, els audiovisuals estan ben integrats i compta amb molt bones interpretacions (magnífica Fernanda Orazi), el millor de l’obra és el text d’Itsaso Arana i Celso Giménez. Especialment brillants són la trucada del protagonista a algú que no contesta i a qui parla d’allò que van ser, del que volien ser i el que ja no seran; el flirteig amb la cambrera o el monòleg ple de sarcasme del jutge.
Ens diuen que la revolució actual és la de Snowden, Assange o Manning: descobrir secrets. Però Cine va molt més enllà de descobrir el crim tan inhumà com injustament silenciat dels nens robats. El més interessant és que el muntatge qüestiona també la nostra responsabilitat històrica i personal. La riquesa pot ser innocent? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Estem obligats a reparar les seves injustícies o bé n’hi ha prou amb allunyar-nos-en i desentendre’ns d’aquells amb qui compartim els nostres gens? El text ens remet a Walter Benjamin: el present està en deute amb el passat i se n’ha de fer responsable. I encara més: una injustícia segueix vigent fins que no es repara.
Aquí, d’injustícies i manca de voluntat de reparació de la memòria històrica, en sabem un niu. Torneu aviat, La Tristura.