L’adolescència és, probablement, el període vital que, juntament amb la infància (moltes vegades, idealitzada), ha inspirat el més gran nombre d’històries a creadors de tota mena. És evident, si ens parem a pensar, que el pas de la infantesa a l’edat adulta resulta tan revelador com, malauradament, traumàtic i dolorós, en la gran majoria de casos. D’aquest patiment parla, precisament, La tristeza de los ogros, escenificant en forma de conte cruel diversos exemples reals com el d’un jove alemany que va matar als seus companys d’institut, una adolescent que va estar segrestada 10 anys en un soterrani o algun succés espanyol com el de les nenes d’Alcasser. La grandesa de posar la mirada sobre aquests fets terribles és comprovar com, darrere de la tragèdia, s’amaguen sentiments, pors i conflictes emocionals que, en realitat, són compartits per la gran majoria de joves. El director Fabrice Murgia, d’aquesta manera, fa una esfereïdora reflexió sobre la cara més podrida de la societat contemporània, en contraposició a la puresa essencial d’un jovent que, en moltes ocasions, se sent trist, perdut i alienat davant un món adult que els maltracta, els menysprea o els ignora. Són molt interessants els recursos visuals que es fan servir, alguns dels jocs escènics i, en general, la utilització d’elements propers als referents cinematogràfics, televisius i culturals dels protagonistes. Potser el seu problema és caure en algunes reiteracions innecessàries o en estridències i efectismes poc subtils, tractant-se d’un material tan delicat. L’esperit de denúncia, en part, justifica, però, aquestes decisions en el context d’un conjunt que, en definitiva, aconsegueix resultar torbador, inquietant i obre un debat necessari i incòmode de la manera artísticament més radical i decidida.
Enllaç copiat!