Era molt difícil adaptar una novel·la tan màgica com la que dona títol a aquesta producció. Com a repte era molt important saber encaixar les tres històries que conformen aquesta narració per poder transmetre la mateixa sensació que envolta la lectura del llibre. L’adaptació de Cristina Genebat i Marta Marco i la direcció de Clara Segura són brillants, aconsegueixen recollir tots els elements que fan de la història de les tres dones de la novel·la un espai emocionant i de pertinença.
La Smita viu a la Índia i és una dalit (o intocable), és a dir, forma part de la casta més baixa de la societat i té com a objectiu que la seva filla vagi a l’escola i aprengui a llegir i escriure per allunyar-se del futur que li ve imposat per la casta. La Giulia és una jove italiana de Palerm que treballa al taller del seu pare fent perruques com marca la tradició, amb cabells naturals. Podria haver estudiat i haver tingut un futur diferent, però va decidir aprendre l’ofici i ara li tocarà salvar la seva feina. La Sarah viu al Canadà i és una exitosa advocada que sempre ha posat per davant la seva etapa professional, però una circumstància la farà replantejar-se tot el seu futur. Tres dones aparentment a les antípodes les unes de les altres, però que s’assemblen més del que es podria pensar.
El viatge d’aquestes tres dones tan valentes s’arrodoneix a dalt de l’escenari amb l’aparició d’una narradora (Clara Segura) que anirà posant en context al públic en els salts entre continents i ciutats. I aquest és un dels encerts d’aquesta adaptació. El personatge, omnipresent al text original, aquí cobra vida i un cert paper imprescindible, i fa que tota la resta estigui magníficament ben engranada.
Una escenografia molt senzilla, amb tres parets i tres portes per on entren els diferents capítols de la història d’aquestes tres dones, i pocs elements mutables segons l’escena, ajuden a Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina a donar vida a aquestes tres dones i a la resta de personatges que les acompanyen. La transformació de les actrius en cada transició és ràpida, neta i molt natural. Cadascuna es converteix en el personatge que necessita la història d’una manera total i transparent, com si no poguessin donar vida a ningú més… fins que la narració ho necessita i el canvi camaleònic i total es torna a produir excel·lentment.
L’espectadora no perd en cap moment el fil i està enganxada i connectada amb cadascuna d’elles, com si fos un cabell més d’aquesta trena que s’està teixint entre les seves vides.
A poc a poc, la narració va atrapant al públic que va compartint les pors de la Smita, la incertesa de la Giulia i la ràbia de la Sarah, per després acompanyar-les en la seva valentia, decisió i coratge.
Un cop acaba tot, el teatre queda sumit en un ambient emocionant i especial, que crea un vincle indescriptible entre aquells i aquelles que han vist l’obra i que s’emporten, d’alguna manera, bocins de la història enganxats a la seva memòria.