La identitat d’una persona sempre ha sigut un motiu de reflexió, debat polític i polèmica social. Què conforma la identitat? Els orígens? La confessió religiosa? El cognom familiar? A qui l’importa deixar constància exacta d’aquest factor que forma part d’una persona? Allò que realment necessita l’ésser humà és tenir un sentiment de pertinença, vol sentir-se connectat a un llegat que expliqui el seu present i li doni sentit a la seva vida.
A La tercera fuga Victoria Szpunberg fa un repàs pels 100 anys d’història d’una família marcada per l’exili en tres èpoques concretes. Tres generacions que han de deixar la seva vida i familia enrere, Ucraïna al 1920, Buenos Aires al 1970 i Barcelona al 2020.
Szpunberg amb Albert Pijuan presenten una història filada amb orfebreria, amb un ritme constant que atrapa al públic i fa passar per gairebé tres hores de relat com si fossin un petit incís teatral. Amb un llenguatge directe i planer, el text exposa fets turmentosos, que afecten la vida i deixen un pòsit per sempre, i ho fa de manera senzilla perquè l’espectadora ho entengui i es submergeixi plenament en el viatge que proposa. Una meravella de dramatúrgia que sacseja la ment i l’ànima, que apropa al públic a la vida dels personatges i els acompanya fins al final.
El càsting d’aquesta obra és espectacular, cada intèrpret va mudant-se de pell a mesura que va canviant de personatge amb respecte i honestedat. L’elecció del repartiment és precisa per a relatar aquesta història, hi ha un treball excel·lent de tria de cadascuna de les persones que donen vida a aquesta narració. Les i els intèrprets són excepcionals i es nota la feinada en naturalitzar els seus diàlegs i adquirir els matisos necessaris per donar versemblança al seu discurs -així com els accents que desenvolupen de manera magnífica-. Destacar-ne algun/a no seria adient, però si caldria posar el focus amb en Ton Vieira, el narrador d’aquesta obra, que és un dels grans descobriments d’aquesta producció.
L’escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau és impressionant, no busca una grandesa que faci ombra a la història, sinó que ajuda a contextualitzar al públic amb els espais més importants d’aquest relat. El disseny de so i d’il·luminació són excepcionals i creen un marc amb una sonoritat i visualització perfecte perquè no es perdi ni un detall d’allò que s’està explicant. De la mateixa manera, els efectes creats per donar força a la narració embolcallen de manera sublim i demostren una direcció excepcional de Szpunberg.
És una experiència imprescindible que marca un abans i un després a l’espectador/a que la veu, que aproxima al teatre una gran història relatada de manera aclaparadora.