El text és de Victoria Szpunberg amb la col·laboració d’Albert Pijoan. Ella n’assumeix la direcció i cal remarcar que és la primera directora que dirigeix el seu propi text al TNC. És un text sobre la seva família amb elements ficcionats i teatralitzats. Es tracta de la saga d’una família jueva de cognom Shprigelburd que amb el pas de les fronteres s’acaba convertint en Szpunberg.
Està organitzada en tres actes sense entreacte i, sorprenentment, no es fa gens llarga. La primera part comença a Berdyciv, a prop de l’actual Kiiv (Ucraïna), als anys 20 del segle passat, en un lloc on vivien els seus besavis. L’inici ja ens prepara pel que serà una història dura, de exilis forçats, de pèrdues i separacions però amanida amb tocs d’humor, cançons, molt de moviment i canvis d’escenografia obligats pel text.
La segona es desenvolupa a l’Argentina als anys 70 amb la dictadura del general Videla i la tercera a Catalunya actual, concretament a Verges d’on han tret la dansa de la mort amb la que comença i acaba l’obra i de la que el narrador, un meravellós Toni Vieira, parlant en català i portuguès, en porta la indumentària. Ell és el fil d’unió de les tres obres, balla i juga com el mestre de cerimònies de Cabaret. És una obra circular. Cada una de les escenes comença amb una festa i acaba amb la fugida. Són tres obres dins d’una obra immensa, l’engranatge de la qual es deu a la cuidada escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau i el mil·limetrat moviment escènic de Maria Cabeza de Vaca.
Les dues escenes més còmiques són els passos de les fronteres en les que juguen amb la incomprensió de les autoritats fronteres i les poques ganes de solucionar el problema dels exiliats. Són còmiques i a la vegada més complicades emocionalment. L’assessorament lingüístic és perfecte. Deixa sense paraula al públic la capacitat d’aprendre a parlar l’ídix o l’argentí dels i de les intèrprets catalans. Hi ha un treball immens amb l’Ídix per part de Golda ven der Meer i de l’argentí per part de Romina Cocca.
Un treball coral en el que 13 actors i actrius interpreten a un seixantena de personatges, tots ells i elles, esplèndids amb totes les dificultats que suposa el canvi de vestuari, col·locar-se de cop en una llengua diferent, ajudar als canvis escenogràfics, etc. La música és també identitària. Vull destacar el tango “Volver con la frente marchita”, arrenjada en català i cantada per Magalí Sare, una de les actrius amb la que el públic arriba al súmum de les emocions.
És una obra àgil amb una barreja precisa d’ingredients, una combinació perfecte de drama, ironia, tendresa i humor, un humor necessari per alleugerir la tensió que crea l’obligació de fugir de casa seva que tothom, de lluny o d’a prop ha viscut.