En diverses entrevistes, l’autora descriu la seva creació com una petita història. Una història “amb h minúscula”, diu. No us la cregueu. Segurament es refereix a que la història és particular, una de tantíssimes vivències que els temps han forçat a escriure. Però és que amb ella es pot llegir el món. Es tracta d’un viatge en el temps i en la memòria, una fugida perpètua que esdevé llegat familiar i, alhora, ferida col·lectiva.
La tercera fuga, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és una producció del Teatre Nacional de Catalunya, amb la col·laboració dramatúrgica d’Albert Pijuan, s’inspira en vivències reals de la pròpia autora per construir una ficció de gran abast sobre la memòria, l’exili i la supervivència.
La història segueix el recorregut de tres generacions d’una família jueva obligada a fugir en tres moments clau: l’Ucraïna soviètica dels anys vint, postrevolucionària, l’Argentina de la dictadura militar als setanta, anys de plom, i, finalment, la Barcelona del segle XXI. Tres generacions, tres geografies, tres moments de ruptura. La peça, polifònica, barreja llengües (català, castellà, yiddish, ucraïnès i rus) que s’entrellacen en una coreagrafia verbal on la llengua esdevé refugi i frontera. Hi intervenen diferents disciplines artístiques per crear una experiència escènica que apel·la tant al pensament com a l’emoció. Amb aquesta diversitat s’aborden temes com la identitat, l’arrelament i la transmissió generacional.
Les músiques, inspirades en sonoritats d’arrel com el klezmer i el tango, acompanyen l’acció dramàtica en tot moment, en directe.
Destaca la fluïdesa de la posada en escena. La transició entre èpoques i espais s’articula amb una escenografia modular i dinàmica espectacular, que reforça la narrativa. L’escenari es transforma com ho fan els destins dels personatges: paisatges que neixen i s’esfondren, identitats que es trenquen i es reconstrueixen en un flux constant d’emoció, ironia i resistència. El vestuari, com l’escenografia, juga un paper clau a cada escena.
Tot el conjunt d’actors i actrius contribueixen a fer sòlida la proposta. Destaca la Clara Segura, que, com a actriu principal de l’obra, sublima cadascun dels personatges que aborda, i ho fa participant de forma coral, fent créixer el conjunt. Les transicions, gairebé totes, corren a càrrec d’un Ton Vieira excel·lent, pel seu ritme, per la dicció, per la fluïdesa que aporta al pas de les escenes. Aconsegueix que la mort esdevingui una ombra permanent, enigmàtica… La Magalí Sare ofereix emotivitat amb la seva interpretació, domini melòdic i seguretat en escena. I Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig, Biel Rossell, Fede Salgado o en Sergi Torrecilla formen un mosaic humà per reflectir experiències d’exili i resistència.
Una obra imprescindible pel text i la posada en escena, que explica l’instint autodestructiu insaciable de la humanitat i la forja d’identitats a través del pas del temps i de resiliències gairebé heroiques.