N’hi ha que han dit que aquesta Florentina no aporta res de nou i que el TNC no hauria de seguir reproduint estampes d’èpoques passades, si no és per actualitzar els seus textos i donar un tomb a la truita. S’ha dit també que és feina dels teatres privats fer obres d’aquesta mena i deixar el teatre nacional per a altres menesters. Potser tots tenen la seva part de raó, però jo no puc deixar d’admetre que he gaudit de valent amb Rodoreda, amb el magnífic planter d’actrius, amb la clàssica direcció de Belbel i amb la megalòmana escenografia de Max Glaenzel. És fàcil criticar un tipus de producció com aquesta, però crec que encara és més fàcil caure sota els efectes d’un text i uns personatges que provoquen empatia i tendresa quasi des del principi.
I és que Rodoreda estructura i planifica molt bé la seva obra. Tot i haver fet només una mitja dotzena de peces teatrals, l’autora es manega bé amb els diàlegs i la dosificació de les situacions, aconseguint que ens enamorem a poc a poc i a base de situacions quotidianes d’uns personatges tremendament humans. A més, a La senyora Florentina hi ha un missatge feminista molt potent, amb unes dones que en la seva època podien estar estigmatitzades però que decideixen ser lliures… en “una casa per a dones soles”. Potser al final, amb l’aparició d’un personatge sorpresa, la trama es ressenteix una mica, però sigui com sigui val a dir que tot flueix pel camí correcte. Gran part de culpa la tenen una sèrie d’actrius en estat de gràcia, des de les veteranes -una esplèndida Mercè Sampietro, acompanyada de les entranyables Margarida Minguillón, Teresa Urroz i Carme Callol– fins a la quasi debutant Elisabet Casanovas, que afronta el personatge més divertit i més tendre de la funció. Toni Sevilla clava el seu deslleial Homer, mentre que Enric Cambray i Gemma Martínez es fan càrrec dels personatges petits. Tot plegat, una estona de bon teatre -necessari o no-, que el públic agraeix i recompensa.