Tot el que necessites per anar al teatre

La rosa tatuada: Una rosa petita i llunyana

25/12/2013

L’escenari de la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya és un espai immens que, en teoria, no és apte per representar tot tipus d’espectacles teatrals, ja que corren el risc de no acabar d’omplir-lo i de no permetre a l’espectador capficar-se dins l’obra. Sense anar més lluny, això és el que succeeix amb “La rosa tatuada”, un espectacle que hauria brillat més en un altre tipus de sala i que deixa buit aquell escenari immens, tot i els visibles esforços d’omplir-lo per part de la seva directora i d’una Clara Segura que aconsegueix amb la seva gran interpretació que allò no quedi ridícul. D’altra banda, el text presenta alguns altibaixos que fan que quan l’obra t’atrapa, a la poca estona et deixi anar i es torni feixuga, gràcies a una dilatació innecessària i repetitiva de les escenes. A més, la interpretació de Bruno Oro sovint reflecteix alguns dels tics del president Mas del “Polonia”, la qual no acaba de ser del tot convincent i ens allunya encara més de l’ànima de l’obra. Així doncs, “La rosa tatuda” és un espectacle que funciona per moments, però que en altres ocasions no ens acaba d’atrapar, demostrant que ni totes les obres serveixen per ser representades en aquell gran escenari, ni que tampoc els artilugis tècnics són suficients per omplir-lo.

← Tornar a La rosa tatuada