A priori, la història d’una dona irlandesa atrapada en el petit poble de Leenane, a la comarca de Connemara, que té cura de la seva mare no és una trama gaire atractiva. Fins que saps que el text és de Martin McDonagh, que forma part de la trilogia de La calavera de Connemara i The lonesome West, que la produeix La Perla 29 i que Julio Manrique la dirigeix… aquí, la cosa ja canvia.
A Irlanda, França, Catalunya o qualsevol lloc del món podria traslladar-se aquesta història que parla de conformar-se amb la vida que es té perquè no es podrà aconseguir res millor, però també de manipular i utilitzar als del teu voltant perquè res no canviï. Que et mereixes la vida que tens, encara que no sigui així, per bé o malament. Això és el que li passa a Maureen i a la seva mare Mag Folan. La primera sent que està en deute amb la seva mare, a la que cuida i vetlla, tot i que no la suporta, i la progenitora utilitza el sentiment de culpa de la filla per retenir-la al seu costat i fer-la infeliç. Aviat entren en joc dos veïns, en Pato i en Ray Dooley, que són un exemple clar de la societat de l’època. Marcaran un abans i un després en la vida de les dues dones.
Ja la posada en escena és tota una experiència, i és que Manrique sap com fer-nos dentetes només començar amb l’obra. El menjador d’una petita casa irlandesa, amb tot d’elements que detallen l’època i la situació econòmica de la família. Cada objecte ajuda a retratar la personalitat i les vivències dels personatges que viuen en aquesta casa. Des de la sèrie que veuen a la televisió fins al bacallà amb mantega que Maureen compra per la seva mare. I la música? És un element diferenciador en totes les obres dirigides per Manrique. Ajuda a crear, una vegada més, una atmosfera real entorn a la història i l’evolució de la trama i els sentiments que es van succeint.
S’agraeix que Manrique utilitzi la seva visió cinematogràfica de les històries en els seus muntatges. Ajuda a crear una relació directa entre text i espectador, a vegades difícil d’aconseguir amb textos més complexos o arriscats.
Pel que fa a la part interpretativa, Marissa Josa ens posa a prova la paciència amb la seva Mag. Hi dona tanta veracitat que, a vegades, empatitzem amb la ràbia de la seva filla. Marta Marco millora a cada paper que li arriba a la seva ànima. Quan penses que no pot donar més, que ha arribat al seu zenit, ens descobreix que encara hi ha moltes vides a les quals es pot endinsar i perdre’s. Quin plaer veure-la en el paer de Maureen. Per aquells que encara no heu descobert la meravella d’actor que és Enric Auquer, en aquesta obra teniu una nova oportunitat. El seu personatge és un caramel a les seves mans, el modela i el fa seu amb una facilitat impressionant. D’Ernest Villegas només cal dir que el seu treball és impecable, com sempre, desfent-se amb el personatge i les seves vivències.
Una història petita però intensa –amb moments dramàtics i també còmics- que ens trasllada a un món íntim i viciat, on l’egoisme i la incredulitat tenen un paper molt important. Parafrasejant a Neil Diamond, “Dolça Maureen, els bons moments mai semblen tan bons…”.