“Nos encantan las mentiras si están dichas de verdad”. Es un vers d’una cançó de Love of Lesbian, que defineix molt bé perquè vaig al teatre i perquè confio cada quatre anys en un polític: perquè em fascina que m’enganyin, que em menteixin bé, m’enredin, i jo, conscient que tot plegat és una farsa, jugui a creure-m’ho.
La Ratonera és un festival de l’engany on presencies un assassinat i jugues durant dues hores a ser el detectiu. Les pistes les tens als teus nassos però no creguis que serà fàcil saber qui és el criminal de la Mansió Monkswell. Et recomano fer una porra amb els teus acompanyants i convidar a una cerveseta a qui endevini l’assassí.
MOLA: El sentit de l’humor tan british que et farà riure continuament, la posada en escena peliculera –BSO inclosa– i la companyia d’actors. Tot i que tots estan fantàstics i tenen els seus moments de glòria, s’enduen la palma Ferran Carvajal –detectiu– i Joan Amargós –jove excèntric–. Memorables.
NO MOLA: Poqueta cosa negativa a destacar… Un final poc rodat que millorarà en les properes funcions (he vist la segona representació) i que el crit quan descobreixen el mort sigui enregistrat –això em va fer rabieta–. En tot cas, cap d’aquestes coses espatlla dues hores intenses del millor entreteniment, intrigues i misteri d’Agatha Christie!