La figura de Federico García Lorca és, gairebé amb total seguretat, la més influent de la història recent del nostre teatre. No només per la seva obra, magnífica i perdurable, sinó també pel tràgic final de la seva vida i el que la seva mort va significar pel record del nostre passat vergonyós. La piedra oscura és un text sòlid que mostra una cara poc coneguda dels fets, tractats amb certes llicencies però molta sensibilitat i respecte. A través de la figura de Rafael Rodríguez Rapún, company sentimental de Lorca que va ser assassinat un any després que el poeta, el dramaturg Alberto Conejero crea una peça de tarannà clàssic, a estones molt emotiva però, bàsicament, esfereïdora. La tristesa que impregna la trama difícilment es pot esquivar. Però tant l’autor com el seu director, Pablo Messiez, tenen l’habilitat de caminar a poc a poc sobre les ferides de l’ànima que posen davant dels nostres ulls: amb pas ferm però sense cap pressa. D’altra banda, el seus dos actors fan una composició de personatge valenta i plena d’enteresa on, sobretot, Daniel Grao destaca per la seva serenitat. Es tracta però, no ens enganyem, d’un muntatge petit que pretén servir d’homenatge a la memòria i de denúncia de les injustícies que encara arrosseguem. En aquest sentit, resulta tan contundent, necessari i efectiu com, a la seva manera, complaent.
Enllaç copiat!