Tot el que necessites per anar al teatre

La note d'à côté: Un garbuix d’idees inconnexes

La note d’à côté
17/10/2016

Un espectacle que alguns han definit com a cabaret, altres com un musical i uns altres com una autobiografia. El mateix Alfonso Vilallonga inicia l’espectacle tocant el piano, uns pantalons de color fúcsia i una sabata de cada color.

L’acompanyen en aquesta estranya aventura Antoni Comas, tenor i actor al qual hem vist fa pocs dies a L’Aplec del Remei fent el paper de cec, Mónica López una actriu que habitualment ens agrada molt, i que en aquesta ocasió no ens ha acabat de fer el pes, Elsa Rovayo “la Shica” que per nosaltres ha estat tot un descobriment i els músics Gregori Ferrer, al piano i a l’acordió i Carlos Montfort a la percussió, guitarra i violi.

La selecció de cançons i melodies que s’han escollit, ha estat segons la nostra opinió, un dels punts forts d’aquesta proposta; no acabem d’entendre que en un espai tan petit com l’espai Lliure, s’hagi de microfonar a ningú, ja que els espectadors estan a tocar; segurament ha estat amb la intenció de fer ressaltar la veu dels actors que normalment no canten, però això ha tingut conseqüències negatives, ja que sovint quan únicament parlaven, el so que arribava al públic sonava “brut” i algunes paraules no s’acabaven d’entendre.

La direcció escènica estava a càrrec d’Ernesto Collado i és un dels aspectes que ens ha decebut més, ja que estem acostumats a esperar molt més d’ell. Sóc conscient que l’espectacle té una intenció esbojarrada volguda expressament, que vol ser trencadora, diferent i a més a més aconseguir el riure …. però aquesta recerca de l’humor que faci riure als espectadors, ens ha semblat molt simplona, molt “POR NO”… i fins i tot en alguns moments barruera… “me pongo palote”, per exemple, dit sense to ni so, o fent referencia al número 69 o a aspectes sexuals, com si els espectadors fóssim adolescents…. teta, caca, culo….ha ha ha.

D’altra banda, malgrat que segurament estem anys lluny de la ideologia política de l’autor, creiem que no fa falta que repeteixi sovint que se sent molt català, ja ens ho creiem… els que vivim a Catalunya ho som sense excepció, siguem o no independentistes, …. però tampoc entenem que té a veure la critica subliminal del moviment independentista en mig de l’espectacle, sense cap argument que ho suporti ni vingui a “cuento”.

Creiem que ha estat una mena de conferència cantada entre amics, en el que l’autor ha llançat un garbull d’idees, d’escenes aparentment inconnexes que ens feien sovint perdre el fil argumental, o és que potser no hi havia??

A la fi un espectacle amb el qual no hem connectat en el seu conjunt, tot i saber que potser som els únics.

Si desitgeu veure l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a La note d'à côté