La vida i la mort, la quotidianitat, a Grover’s Corners, una petita localitat nord-americana de l’estat de Nou Hampshire, fonamentalment d’ideologia republicana, a principis del segle XX, és l’eix narratiu de La nostra ciutat, un text de Thornton Wilder guardonat amb el Premi Pulitzer de Teatre l’any 1938. Es tracta de possiblement la peça més representada als Estats Units, on es diu que no hi ha dia que una companyia, ja sigui professional o amateur, no la porti a escena. És un text recorrent en escoles de teatre d’arreu del món, bàsicament per la senzillesa i el ritme dels diàlegs i seu caire dinàmic i coral.
Estructurat en tres actes diferenciats per salts en el temps (1901, 1904 i 1913), el muntatge esdevé un cant als petits i grans esdeveniments vitals i una reflexió sobre la mateixa naturalesa de viure. Traspua en els diàlegs la naturalesa conservadora de la peça, a l’entorn de temes propis d’una societat amb una classe mitjana religiosa i costumista, com ara el matrimoni o el paper de la família i el rol dels seus membres. Els Gibbs i els Webb són els protagonistes d’un microcosmos particular, dues famílies veïnes que acaben emparentades per efecte de l’amor. I és l’amor l’autèntic guia del viatge per la vida, des del seu naixement fins a la mateixa dramàtica mort.
La direcció corre a càrrec de Ferran Utzet, que aconsegueix amb talent extreure del text, que convida a la lentitud en els dos primers actes, una coreografia de moviments i un ritme agradable, ben portat. El tercer acte, en canvi, conté tota l’emotivitat que mancava en els primers, i es diferencia en excés de la resta. L’imponent escenografia, a mans de Josep Iglesias, mancada d’elements (perquè, com diu la narradora, no hi fan pas falta) com un Dogville versió light, desapareix, i el cementiri ocupa l’espai. Si bé l’escena intensifica la connexió amb l’audiència, la lentitud, les excessives reflexions, i la intervenció de tants personatges exageren lleugerament allò que vol transmetre, i provoca un salt que trenca el ritme i situa l’espectador en una dimensió objectiva i emocional que poc té a veure amb el que s’havia anat treballant. Si bé aquest és un apunt que caracteritza el text, la direcció d’actors probablement fomenta l’exageració en els sentiments, en la modulació de la veu, en el to, aconseguint un marcat ritme dramàtic americà. Si bé s’adequa al text, resulta poc creïble a casa nostra, forçat, sobreactuat, potser. En Carles Martínez o la Rosa Boladeras se senten com peix a l’aigua en un context com aquest, més que altres actors i actrius, per la modulació dels seus textos, i destaquen pel seu talent, fent una contribució fantàstica a l’ambient de l’indret i de l’època. L’estil de la Mercè Pons, per posar un exemple, no és ben bé aquest, però el seu ofici en facilita l’adaptació.
La Rosa Renom excel·leix com a narradora universal, amb una mirada externa que introdueix personatges i moments, i situa l’espectador en un univers que, malgrat ens sona d’altra època, és perfectament vigent en alguns territoris nord-americans. Es mou amb destresa sobre l’escenari i aconsegueix ésser transparent a la vora dels protagonistes. Un treball de mèrit.
En una escenografia tan austera, amb els actors i actrius representant amb mímica cada acció, sorprenen uns efectes de so utilitzats en moments concrets: so de plats i estris de cuina, cullerades, etc. A mesura que l’obra avança, sembla com si el seu ús fos aleatori, inconsistent. No enganxa, no ajuda i crea una sensació artificiosa, gratuïta i forçada. No cal, i més aviat distreu.
Globalment, un teatre que et transporta i t’emociona, un text solvent ben treballat i ben resolt.