Tot el que necessites per anar al teatre

La norma de l’extinció: Una festa txekhoviana

La norma de l’extinció
18/09/2014

Tot i trobar-se entre els seus textos més poc coneguts i menys representats, Platònov és una molt interessant obra de joventut del dramaturg rus Anton Txèkhov. La peça, escrita quan tenia 18 anys, ja conté alguns dels trets dramàtics que el van convertir en una figura fonamental del teatre naturalista. El dolor de la pròpia existència en contraposició als plaers de la vida són els dos extrems que, en aquest cas, sostenen aquesta història trepidant adaptada i dirigida per Pau Masaló. La norma de l’extinció (tal com l’ha rebatejat) és una veritable festa juvenil amb música en directe, ball, begudes, jocs, crits, bromes i diversió desenfrenada que contrasta amb les pors internes del protagonista i la resta dels convidats. Al servei de la història, Masaló ha creat un submón amb tot allò que li faltava a Fam oculta (l’anterior muntatge de la companyia): risc, personalitat i recursos autènticament espontanis. Malauradament, l’explosió amb que comença l’espectacle (prop de la perfecció) desmereix involuntàriament la segona part de l’obra que requereix escenes més intimistes. Aquest darrer tram del relat, doncs, venint d’un huracà de sensacions pot resultar insípid (tot i no ser-ho). No obstant això, més endavant la tensió torna a remuntar per tancar a funció amb una contundència a l’alçada de l’inici. Aquest ritme i energia té molt a veure amb les ganes que hi posen els actors i les actrius, esplèndids en la seva entrega total, tot i que a nivell interpretatiu destaquin més els nois, especialment, un fantàstic Aleix Melé i els carismàtics Eduard Autonell i Toni Guillemat.

← Tornar a La norma de l’extinció