Quantes vegades arribem a pensar al dia si alguna cosa que estem fent sortiria molt millor en alguna altra situació, context o moment? No cal parlar de fets transversals. Una conversa que ha marxat cap a un camí inesperat o una situació que s’ho s’ha sabut afrontar pel moment del dia en què ha passat. Segurament moltes persones aprofitarien l’ocasió de reviure aquell moment per tornar-lo a repetir i millorar-ne el resultat. Però la realitat és que només és una il·lusió i l’única manera de redirigir l’error és afrontar-lo.
Una companyia està preparant l’estrena de la seva última representació, en la seva versió de Hamlet les intèrprets i el seu director no acaben de trobar el punt mentre estan preocupats per la venta d’entrades. Enmig d’aquest caos hi ha un cataclisme -no queda gaire clar de quin tipus- i això provoca que la protagonista salti a través de diferents mons intentant que l’obra tingui èxit i es faci justícia al l’art del teatre. Veurà en aquestes visites que cada món té els seus inconvenients i que la solució potser no és la que espera.
Un text divertit, dinàmic i original que aconsegueix entretenir i sorprendre al públic en diferents segments de l’obra. Això sí, l’estructura establerta amb cada salt de món és potser massa repetitiva. Potser disminuint-ne els mons i els salts, a més d’avançar més en la trama en cada escena podria ajudar a enganxar a l’espectadora al relat que, tot i que s’ho passa bé, sí troba que s’allarga massa la narració en comparació amb l’acció que es presenta.
Una escenografia senzilla i marcada especialment pel disseny sonor es un bon marc per les grans interpretacions de Núria Florensa, Chap Rodríguez i María Villarejo. Son elles i ell qui creen l’ànima de l’obra i aconsegueixen captivar al públic. Especialment Florensa es troba esplèndida en el seu paper d’actriu apassionada i desesperada.
És una producció que transporta al públic a un lloc distés i distret, que mostra com les històries originals poden captar l’atenció i mostrar un món (o mons) diferents.