Després de “Te deix amor, la mar com a penyora”, “Epitel·lis tendríssims” i “Dins el darrer blau”, havia deixat a Carme Riera en un racó de la biblioteca fins que he vist que feien una obra de teatre d’una novel·la que no havia llegit, La meitat de l’ànima.
És un relat en primera persona en el que l’autora es dirigeix al lector perquè l’ajudi a saber la veritat sobre un personatge de la seva novel·la: la mare de la protagonista de la que sospita que va tenir un amant i ella n’és el fruit.
Ramon Simó i Magda Puyo utilitzant aquesta demanda que fa l’autora al lector, adapten la novel·la i converteixen el lector en públic al qual s’hi adrecen contínuament. Mai abans la Riera s’havia dirigit d’una manera tan directa al lector, como si necessités la seva ajuda per desxifrar els secrets de la seva mare. Tot i sent una història de ficció, l’autobiografia hi és present com a punt de partida ja que mentre la protagonista signa llibres un dia de Sant Jordi, un desconegut li fa a mans una carpeta amb cartes de la seva mare la cal·ligrafia de la qual ella reconeix perfectament.
La novel·la juga amb la idea que només tenim mitja ànima quan no tenim tota la informació sobre els nostres orígens. L’obra explora la memòria familiar, l’exili republicà i els secrets d’un passat que per molts de nosaltres va quedar enterrat al fons de l’oblit més obligat. Parla del fingiment dels vençuts. La memòria era l’únic que quedava i el que s’ha anat recuperant al perdre la por. L’adaptació busca més el thriller deixant una mica de banda les descripcions dels sentiments, dels records d’infància de la protagonista, de les olors i el paisatge, de les paraules en mallorquí i de la nostàlgia d’una terra que no creu seva. És en aquests moments on trobem trets de la vida de l’autora i que no hem trobat a l’obra de teatre. L’estil thriller, el joc constant entre versions i contradiccions, l’excessiva utilització de les dates i fotos fa confondre en alguns moments i perdre el fil de la història.
Magda Puyo ho dirigeix com sempre cuidant el més petit detall i tria com a protagonista una actriu molt potent del panorama teatral català: Mercè Arànega que broda el paper de filla que busca els seus orígens misteriosos.
Antònia Jaume és la crossa que la Puyo ha utilitzat per teatralitzar la novel·la i alleugerir el llarg i difícil monòleg de la Mercè Arànega. Ella no és un personatge de la Carme Riera però hi feia falta perquè la protagonista deixi d’establir un diàleg amb ella mateixa i poder parlar amb algú altre. També utilitza aquesta segona actriu per llegir les cartes que havia escrit la seva mare. Antònia Jaume és mallorquina, xerra mallorquí i és la seva varietat habitual tot i que quan va aterrar a BCN va tenir pressions per adaptar-se a un català estàndard. Essent una obra d’una mallorquina, hauria estat un bon moment perquè n’Antònia mantingués la seva identitat escènica, com l’hem sentit i gaudit altres vegades.
Aneu-hi. Carme Riera no pot decebre mai.