Delicada, emotiva, necessària

25/03/2015

Delicada, emotiva, necessària

Si comencem la recomanació pel final, us diré que vaig acabar amb les galtes plenes de llàgrimes. D’aquestes silencioses, de les que van caient lentament, amb dolor. Les primeres, després d’aquestes paraules: cal saber què és una guerra.

Abans havíem iniciat el viatge a l’exili a través d’una magnífica Rosa Galindo; primer al camp de concentració d’Argelers, més tard a la Maternitat d’Elna. Amb una fabulosa música en directe, l’acurada adaptació de Pablo Ley i una direcció minuciosa, detallista i poètica de Josep Galindo, havíem pogut sentir en pròpia pell el terror i la incertesa en creuar la frontera, el fred de la platja, la fam, el menyspreu del francesos i dels guardes senegalesos, la separació del marit, el dolor de la mort d’un nadó; la desesperació d’estar desemparat, humiliat, sent només culpable de fugir d’un país en guerra on el feixisme s’ha declarat vencedor.

Però, encara que pugui semblar estrany, el cos s’havia remogut sobretot al final del viatge, a la Maternitat. Allà les mares hi podien passar els últims mesos d’embaràs i els primers de vida del nadó. Hi estaven segures, alimentades, cuidades per una dona valenta com Elisabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 600 criatures nasquessin en condicions fora dels camps. Però a vegades sentir-se feliç enmig de la desgràcia pot fer mal, molt de mal… Així que quan Galindo, aquella dona que havia marxat a l’exili i que ara es troba a la Maternitat per tenir la seva criatura, explica l’abundant -tot el que permet la situació- dinar de Nadal que han tingut per fi; quan no només narra sinó que també sents com aquell got de llet que es beu és glòria i comences a respirar; quan t’explica com fins i tot els deixen un regal per cadascuna però que no són capaces ni d’obrir-lo… aleshores et desmuntes. Aquell Nadal a Argelers encara hi ha molta, moltíssima gent morint-se de fred i de gana. Entre ells el marit i els pares de la protagonista. I el que és pitjor, ella hi haurà de tornar molt aviat amb el nadó en braços. Una esgarrifança et recorre el cos. Què sent una mare que sap que ha de tornar al camp de concentració amb el seu fill, quan allà n’ha vist emmalaltir i morir de fred i de gana? Com es devien sentir aquelles dones que necessitaven el resguard d’aquelles parets, uns àpats en condicions per garantir la vida de les seves criatures, però que alhora eren allà sense notícies de la família, sabedores de tot el que els podia estar passant?

Tornem al final. Aquell nadó -ara gran, amb veu també de Galindo- ens diu això: cal saber què és una guerra, cal que no oblidem el que van viure els nostres avis, les nostres avies. I tant. S’ha d’escriure, com va fer fantàsticament Assumpta Montellà, dur-ho a escena, recordar-ho, preservar-ho per sempre en la nostra memòria. Per ells, els nostres avis i àvies, per tots aquells qui van lluitar, pels qui van haver de fugir a l’exili. Per totes les mares que van haver d’entrar al mar amb les seves criatures per aturar-los el patiment. Per l’Elisabeth.


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

La maternitat d’Elna

La maternitat d’Elna

Gener del 1939: 500.000 persones fugen de la repressió franquista. La Maternitat d’Elna és un cant a l’esperança. Una història real del nostre país que s’ha de saber. Una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas a partir de l’obra d’Assumpta Montellà.

 

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Si os queréis emocionar con una historia real está es vuestra obra!
    Os van a contar la historia de una guerra, del exilio hasta Francia, la vida de un campo de concentración en la playa, de sus muertes, de un ángel que se apiadó de las chicas embarazadas y se las llevo a una maternidad para que pudieran tener a sus hijos tranquilas.
    De la vuelta al horror después de parir…
    Una historia de supervivencia…

    Solo puedo decir que Rosa Galindo me ha emocionado mucho, con su manera de contar la historia, con su preciosa voz, con su manera de contar y sentir lo que nos explicaba.
    Ha sido una gozada…
    Y ya con la música a piano de fondo ya ni os cuento. Un placer!

    Qué suerte tenemos de no haber vivido una guerra!!!

    04/05/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Un testimoni molt equilibrat però sense evitar les situacions més punyents dels fets de com i quant van patir els exiliats de la nostra guerra, especialment les dones, i la llum que els va projectar l’infermera suïssa Elisabeth Eidenbez a la Maternitat i que l’actriu i cantant Rosa Galindo narra de manera magnífica i amb molta tendresa amb una interpretació deliciosa que ens toca el cor i trasbalsa. Una posada en escena d’una gran bellesa. L’escenografia és plena d’objectes que aniran formant part del relat alhora que una pantalla va projectant fotografies reals de gran valor històric. Com ja es diu durant la representació, “cal saber què és una guerra, cal que no oblidem el que van viure els nostres avis, les nostres avies”. Uns fets que no hauríem d’oblidar!!!

    07/05/2017

Deixa la teva valoració

Has d'estar registrat per poder deixar la teva opinió. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació: