Oriol Grau presenta un espectacle juganer que atrapa des del primer moment perquè són com aquells jocs de quan érem petites.. “fem veure que”…. Juga amb ell mateix quan era petit que volia ser còmic de teatre i les dificultats amb les que es va trobar. Juga amb una mare que li impedeix ser actor i juga a vendre l’ànima al dimoni a canvi d’aconseguir el seu somni. Amb aquestes tres potes del títol de l’obra construeix un entramat de situacions, mig retrat, mig ficció, mig autobiogràfic amb un fil argumental que sembla desorganitzar però està molt ben trenat i magistralment dirigit per Roberto G. Alonso.
Ell és el còmic, cantant en festes majors i ho fa per nosaltres en aquesta obra amb temes conegudíssims com “Questa piccolissima serenata”. Utilitzant unes pantalles laterals fa un repàs de la seva vida professional, la seva participació en els programes d’Andreu Buenafuente, a El Terrat, amb Toni Soler a Malalts de Tele i a TV3 amb Mònica Tarribas i també va fer ràdio. Divertidíssim és el diàleg-discussió amb ell mateix: “Palomino”.
Ell també és la mare a qui enganya per poder fer d’actor. La mare, representant de la saviesa popular va incloent en el seu llenguatge quotidià tots els refranys, dites i frases de la nostra tradició. Ell també és el diable i amb qui fa el pacte secret. El dimoni és divertit, irreverent, juganer i canta amb un virtuosisme increïble i afinadíssima l’ària des bijoux per soprano de coloratura: Ah! Je ris de me voir si belle en ce miroir de Marguerite de l’òpera Faust de Charles Gounod. No es podia oblidar de recordar la gran feina de construcció que va tenir el diable fent ponts en una nit per tot el territori català.
Roger Conesa Mathioux, músic i actor, no només l’acompanya a les cançons sinó també un partenaire necessari per recolzar moltes de les escenes.
Tots dos van modificant uns elements escenogràfics senzills però que els donen molt de joc i bons resultats (Josep Pijuan). Fan servir ombres xineses, interpel·lació al públic, escenaris dins l’escenari, mobles convertibles per representar les diferents escenes i altres recursos imaginatius.
Tot plegat és una barreja de nostàlgia, tristesa i diversió que val la pena veure.