Tot el que necessites per anar al teatre

La màquina de parlar: Solitud 2.0

La màquina de parlar
17/10/2018

La màquina de parlar és una distopia futurista que transita entre la comèdia i el drama per parlar-nos sobre la solitud i l’abolició dels sentiments en una societat tecnològica.

El protagonista Bruno, interpretat per Marc Rosich, és un dèspota aïllat i obsessionat amb el seu ascens laboral que combat la solitud amb una màquina de parlar, interpretada per Sandra Monclús, amb la qual viu en constant conflicte.

Aquesta màquina és una intel·lectual fascinada per la paraula i la figura de Franz Kafka. Com més s’humanitza la màquina més gran és el conflicte amb el seu amo. Ell només busca una mica de companyia a través de la conversa banal, representat per la lectura diària de l’horòscop, mentre que la màquina no pot evitar “delirar” i implicar-se emocionalment.

El monòleg inicial de la màquina introdueix la idea de paradís, idea que es reprèn més endavant, sent tot allò que ens han negat o que no té espai en la nostra vida vulgar. D’aquesta manera, Bruno tracta de construir el seu propi paradís a través de la tecnologia, comprant tot allò que no pot aconseguir en la societat de forma natural. Una crítica a les noves tecnologies que en lloc de connectar-nos ens aïllen, acostumant-nos a la immediatesa i generant una impaciència que segons el propi text és l’origen de tots els pecats capitals.

Però més enllà d’estimular la seva consciència Bruno també necessita estimular el plaer corporal. Per això compra un “gos que dóna plaer” i amb l’aparició d’aquest tercer personatge s’engega la història.

El gos que dóna plaer, interpretat per Jordi Andújar, es mostra inicialment en forta contraposició amb la màquina de parlar. Si la màquina de parlar representa la consciència, el gos és el cos. Dues màquines dissenyades per obeir al seu amo i cobrir les seves diverses necessitats. És interessant el plantejament sobre la humanització de les màquines, al més pur estil de pel·lícules com Blade Runner Her, mostrant robots amb més atributs humans que el propi Bruno, tal com diu el text “ets humana perquè tens llàgrimes i tens sang”.

No obstant això, en ocasions s’arriba a l’estridència fent un ús excessiu dels crits quan una major quantitat de silencis podrien ajudar a construir aquesta tensió que es busca a través de la confrontació verbal. A més, el personatge de Bruno resulta una mica pla, amb risc de caure en la caricatura al no evolucionar al llarg de l’obra. Potser seria interessant acostar-ho més al públic perquè ens identifiquéssim amb ell en algun moment i així poder comprendre-ho.

En definitiva, una interessant crítica a la societat tecnològica que malgrat flaquejar en alguns moments mereix la pena ser vista.

 

← Tornar a La màquina de parlar