La Llamada: Curiós fenomen teatral

La Llamada
24/06/2021

Hauríem de remuntar-nos al 2013 per situar-nos en el naixement d’un musical de petit format que poc després va créixer en producció, que més tard va ser fins i tot una pel·lícula, i que actualment és un fenomen que es viu com si fos un gran concert amb famosos rostres televisius. La llamada és una mica menys que un musical i molt més que una obra de teatre; sempre ha tingut vocació d’espectacle i en això hi tenen molt a veure els seus creadors –Javier Calvo i Javier Ambrosi-, dos joves  polifacètics que tenen molt clar el seu estil i els seus propòsits artístics. Les seves propostes (en teatre, cinema o televisió) poden agradar més o menys, però ningú els hi negarà mai el seu toc diferencial i personal.

Quasi tothom coneix ja -per un format o per un altre- el que ens explica La llamada. Comença amb una idea més o menys original, quasi com si es tractés d’una comèdia juvenil amb monges pel mig, per acabar amb un missatge reivindicatiu i integrador una mica naïf. És curiós com personatges, idees i uns paràmetres teatrals tan clàssics han acabat convertint-se en símbol de modernitat per a tota una generació. Crec que l’humor madrileny passat pel sedàs almodovarià, l’hàbil utilització de la música i el peculiar elenc d’actors que ha habitat el campament d’estiu La Brújula durant tots aquests anys són part molt important del fenomen i de la màgia creada.

El repartiment actual té poc a veure amb el del 2013, en el que fins i tot hi va arribar haver l’actriu catalana Andrea Ros en el paper de Susana Romero. Només persisteix Richard Collins-Moore en el paper de Déu, que comparteix amb els televisius Raoul Vázquez i Paco Arrojo. D’altra banda, jo vaig poder veure com a protagonistes a Nerea Rodríguez (molt bona en la part cantada i més limitada com a actriu) i a la tot terreny Angy Fernández. El més curiós va ser el cas de les monges, on una experimentada i divertida Marta Valverde compartia acudits i divertides situacions amb una Erika Bleda que s’ha mimetitzat amb l’estil de Belén Cuesta fins a punts realment sorprenents.

En definitiva, un espectacle que cal veure tard o d’hora. Permet desconnectar, riure a gust i sortir del teatre eufòric… I és que és un autèntic plaer tornar a escoltar música en directe i veure a actors tan entregats i entusiastes.

← Tornar a La Llamada