Alessandro Baricco és un novel·lista italià que, curiosament, ja ha aterrat als escenaris en vàries ocasions. Aquí hem pogut veure Novecento, Ilíada i Oceà, que ja va ser dirigida en el seu moment per Iván Padilla. De fet, el director, actor i adaptador ha tornat a Baricco després d’haver portat als teatres altres novel·les importants amb la companyia L’El·lida: Sunset Park, de Paul Auster, o Anna Karenina, de Tolstoi. Projectes complexos i arriscats que intenten acostar als espectadors el món de les lletres.
Amb La jove esposa, Padilla intenta fer un retrat d’una família italiana atípica, realment peculiar i carregada de petits secrets. L’arribada de la futura esposa del fill fa sortir a la llum tota una sèrie d’estranys comportaments que van desenvolupant-se durant tota la peça. Aquí és on apareix l’essència de Baricco, que intenta explicar-nos una curiosa història a través de situacions que es mouen entre la poesia i la perplexitat. Una mena de realisme màgic impregnat d’un aroma italià que condiciona als personatges i a les decisions que prenen. Sense conèixer la novel·la original, sé que Baricco sona i ressona a través dels actors… Un estil inconfusible que funciona molt bé en els llibres, però que en escena pot arribar a crear un cert distanciament.
Aquest muntatge escènic funciona estèticament i compleix amb una sèrie d’elements que acaben aportant escenes molt reeixides. No obstant, crec que es confia massa en la paraula i en el text original. I no és que això sigui dolent, però en moltes ocasions no és suficient com per convèncer als que seuen en el pati de butaques. Els actors s’esforcen i intenten dotar de misteri i tendresa els seus complicats personatges, tot i que no sempre arribin a empatitzar amb l’espectador ni a traspassar el món literari de Baricco, a vegades excessivament embadalit en si mateix.