L’equilibri entre el respecte pel material original i la valentia a l’hora de reinventar un clàssic sempre és el punt més difícil però també el més clau per obtenir un resultat efectiu. És, francament, complicat aconseguir ser fidel i transgressor alhora sense caure en homenatges carrinclons o en efectismes superficials. El director Pau Miró, que ja ens havia mostrat el seu interès per la deconstrucció amb l’excel·lent versió de Terra Baixa amb Lluís Homar, ha tornat a encertar amb aquesta fresca adaptació de Hedda Gabler. Amb una intel·ligent dramatúrgia d’Aleix Aguilà, l’espectacle sap mantenir viva l’essència de l’obra d’Ibsen i, al mateix temps, traslladar el personatge a un conflicte, unes frustracions i una crisi existencial que tenen una mirada completament contemporània. A més, el trio protagonista, cosa gens sorprenent, ens regalen unes magnífiques interpretacions acompanyades d’una química esplèndida. Divertida, interessant i engrescadora, tot i que es permet algunes decisions una mica capricioses, també aconsegueix grans moments com el de la nevada. En general, les seves idees com l’ús del piano i la tecnologia ens apropen el discurs afegint noves capes i reflexions sobre el feminisme o la individualitat. En resum, tot i tractar-se d’una proposta senzilla, està plena de troballes fantàstiques, sentit de l’humor, moments intensos i molta espontaneïtat.
Enllaç copiat!