La fiesta en paz és un retaule de la transició espanyola. Les escenes són breus, simpàtiques i originals i es van succeint sense cap jerarquia per a mostrar-nos un ampli ventall de situacions. Hi reconeixerem el context (manifestacions, pel·lícules del “destape”, carlistes…) i els seus personatges ( Adolfo Suárez, Paul Preston, Maruja Mallo,…) I també espais que són, d’alguna manera, en la memòria col·lectiva i que identificarem fàcilment.
Un dels grans encerts de l’obra és justament l’escriptura d’Aleix Duarri. A vegades semblen tretes de les millors vinyetes d’en Perich i d’altres, en canvi, tenen una estructura i una poètica molt elaborada. A tot això li hem de sumar un text simbòlic que travessa la peça i ens parla d’una transició (un trànsit) cap a una terra promesa. Tot això li confereix a la peça un ritme fràgil (i no sempre estable) però que aconsegueix allunyar-se dels esquetxos i agafar una volada consistent.
Al capdavant de la peça i trobem tres intèrprets amb una gran tècnica i talent. Són vertiginosament camaleònics, són capaços de passar per tots els colors (des del blau al roig passant pel gris) i tocar registres tan diferents com la comèdia, el drama, el musical… La proximitat amb l’espectador i la mínima escenografia (amb molt bona tria de vestuari) fa que puguem veure com de treballats estan el cos i la veu.
Assistir a La fiesta en paz és fer un agradable viatge de 40 anys. Un bitllet cap al bon teatre i que ens permetrà, si volem, tornar a pensar en si realment la transició Espanyola encara és viva i vigent avui dia.