Comprar entrades per a La fiesta en paz

La fiesta en paz és un retaule de la transició espanyola. Les escenes són breus, simpàtiques i originals i es van succeint sense cap jerarquia per a mostrar-nos un ampli ventall de situacions. Hi reconeixerem el context (manifestacions, pel·lícules del “destape”, carlistes...) i els seus personatges ( Adolfo Suárez, Paul Preston, Maruja Mallo,...) I també espais que són, d'alguna manera, en la memòria col·lectiva i que identificarem fàcilment.

Un dels grans encerts de l'obra és justament l'escriptura d'Aleix Duarri. A vegades semblen tretes de les millors vinyetes d'en Perich i d'altres, en canvi, tenen una estructura i una poètica molt elaborada. A tot això li hem de sumar un text simbòlic que travessa la peça i ens parla d'una transició (un trànsit) cap a una terra promesa. Tot això li confereix a la peça un ritme fràgil (i no sempre estable) però que aconsegueix allunyar-se dels esquetxos i agafar una volada consistent.

Al capdavant de la peça i trobem tres intèrprets amb una gran tècnica i talent. Són vertiginosament camaleònics, són capaços de passar per tots els colors (des del blau al roig passant pel gris) i tocar registres tan diferents com la comèdia, el drama, el musical... La proximitat amb l'espectador i la mínima escenografia (amb molt bona tria de vestuari) fa que puguem veure com de treballats estan el cos i la veu.

Assistir a La fiesta en paz és fer un agradable viatge de 40 anys. Un bitllet cap al bon teatre i que ens permetrà, si volem, tornar a pensar en si realment la transició Espanyola encara és viva i vigent avui dia.

A La fiesta en paz Aleix Duarri crea amb molt d'encert un mosaic per intentar descriure la societat espanyola a l'època de la Transició. Amb la mirada crítica de qui vol aprendre i arribar al fons de la qüestió, però sense idees preconcebudes, Duarri tria moments, personatges, sensacions i anècdotes per confegir un espectacle interessant, poètic, sensorial i amb tocs d'humor.

Amb un ritme frenètic i unes interpretacions ajustades, La fiesta en paz constitueix un retrat d'un moment únic i estrany que no queda pas tan lluny. Un episodi de la nostra història que convé revisar si no volem seguir perpetuant errors.

Un exercici de memòria històrica d'allò més recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

A l'Àtic22 ahir era nit d'estrena i es representava LA FIESTA EN PAZ una proposta escènica d'Aleix Duarri, que ha escrit i que també dirigeix.

Una visió de la transició espanyola, realitzada per gent jove que per sort no la varen haver de viure, malgrat que segurament han hagut de sentir a parlar molt sovint al cole o als seus pares. Tot això, explicat des d'una sèrie continuada de retalls o esquetxos, que en un primer moment poden desorientar a l'espectador perquè estan representades sense cap transició, la qual cosa obliga als joves actors a fer un canvi de registre continuat.

Un munt de flaixos de la història recent, on apareixen des de carlistes que fan titelles, polítics com Suárez o Felipe González, recerca de fosses comuns, els grisos dispersant grups de més de tres persones, l'excessiva protecció dels pares vers als seus fills, la repressió que va exercir l'església catòlica, Rocio Jurado, el cop d'estat de Tejero, la consideració de què els gais eren malalts als que s'hauria de curar... i a la força, l'educació repressiva, els càstings d'actrius en l'època del destapa i tants i tants altres...

Crec que es tracta d'una bona idea inicial, malgrat que potser de moment insuficient perquè considero que caldria aprofundir una mica més, abans de donar-la per acabada. No pretenc que s'expliqui tota la transició en 50 minuts, que és el que dura la proposta, però potser sí que algunes d'aquestes petites històries, puguin ser captades amb més claredat per part dels espectadors.... i malauradament algunes d'elles no ho aconsegueixen.

Interpretacions correctes, més creïbles potser la dels actors homes, i dic actors perquè malgrat que consta oficialment que són 2 actrius i un actor, el mateix director fa una petita incursió com quart actor, per mi un dels millors moments de la proposta.

Si desitgeu veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ