Rumba !!! Ne me quitte pas

La espuma de los días

La espuma de los días
18/02/2020

LA ESPUMA DE LOS DIAS és una adaptació lliure de la novel·la homònima de l’autor francès Boris Vian “L’Écume des jours” publicada en 1947 i on parla de llocs dels Estats Units on ell no hi havia estat. Els seus personatges es mouen en un univers confús, molt poètic, i ens parlen de l’amor, la malaltia i la mort.

La directora i dramaturga Maria Velasco ha creat una adaptació no realista de la novel·la, reescrivint un nou text i amb una posada en escena on es fusiona el text amb la dansa i la música. Aquesta proposta va ser estrenada, al mes de novembre, al Teatro Español de Madrid amb gran èxit de públic.

En aquesta adaptació ens trobem a París amb quatre dels personatges de la novel.la, Colin (Miguel Ángel Altet), Chloé (Lola Jiménez), Chick (Fabián Augusto Gómez Bohórquez) i Alise (Natalie Pinot). Colin és un home adinerat al qual no li cal treballar i ajuda económicament al seu amic Chick, enginyer que s’enamora d’Alise. Colin gelós, en no tenir parella, acaba contactant amb Chloé de qui s’enamora i amb la que es casa. Ella emmalalteix i Colin acaba perdent tot durant la seva malaltia, i embogint amb la seva mort.

Maria Velasco ha fet una adaptació en què lliga la salut i la malaltia, amb el treball i la precarietat qüestionant, des de la malaltia i la mort, la forma de vida occidental. La malaltia obliga a la parella d’enamorats a deixar enrere rutines i convencions, a viure la vida amb totes les conseqüències. Això és el que hem llegit però, sincerament, no és el que hem acabat d’entendre de tot plegat….. “la malaltia és una mena de metàstasi que circula des de les cèl·lules de la protagonista a les cèl·lules de la societat“.

Una proposta molt complexa, plagada de pensaments dels protagonistes i que ens parla d’esdeveniments actuals com l’incendi de Notre Dame o les revoltes de les armilles grogues. Un escenari de Marcos Carazo, tan eclèctic com els pensaments dels personatges i un so i mescles d’Adolfo García que inclou grans clàssics com el Ne me quitte pas de Jaques Brel, la música que acompanya l’eròtica dansa de Chloé amb la “rumba” (la petita màquina d’escombrar), o temes més rockers com els de la cantautora canadenca Michelle Gurevich.

LA ESPUMA DE LOS DIAS ha tingut un procés de creació llarg, d’uns tres anys i per fer-ho la directora ha seleccionat un repartiment que supera en edat la dels personatges de la novel·la, ja que segons comenta, “Buscava actors viscuts, però amb una part d’adolescent irremeiable. Creure en l’amor als 40 és un acte de resistència i és el que volia transmetre“.

L’espuma física que inunda l’escenari és d’un gran impacte visual i fa que sortim de la sala amb la sensació d’haver viscut una proposta transgressora i visualment potent, encara que també amb la sensació de que a nosaltres se’ns han escapat molts matisos del text, i que no hem entès el que l’autor i la dramaturga ens han volgut transmetre.

Això si, molt curiosa (per no dir una altra cosa) la penosa reacció d’unes veïnes de butaca que reien i comentaven en veu alta el moment en què en Colin queda despullat a escena. És possible que encara avui ens escandalitzi o sorprengui un nu a escena?

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

← Tornar a La espuma de los días

Enllaç copiat!