Voler fugir dels problemes mai és una solució, però a la vegada sí que és un recurs que molta gent pren. Potser el penediment et fa tornar enrere però al cap d’uns quants anys. Enrere, allà on vivies i on la teva vida va fer un gir per no voler afrontar els problemes. Tocats per la boira. El text de Paco Zarzoso proposa trames sense sortida, amb situacions desesperants i expectants d’algun succés més sorprenent, que li doni una volta a tota la situació, i mai arriben.
Les escenes que es reprodueixen, sempre amb dos actors sobre l’escenari, deixa moltes portes obertes i diàlegs tan poc naturals com freds. El fet que en cap moment es trobi la família protagonista en una mateixa escena ajuda a entendre les complexitats i les relacions sentimentals que tenen entre mare, pare i filla. Als actors els acompanya un escenari fix amb una habitació giratòria que ens fa viatjar en el temps, només uns quants anys enrere, per anar teixint la història. Una escenografia destacable on només apareixen els essencials pel text i, per tant, afegir un element del qual en parlen no més que 30 segons en tot el text i que esperes que prengui alguna rellevància a l’obra que mai arriba, no és del tot encertat. Les llums i els efectes especials són dels elements més remarcables d’aquesta proposta, ja que compleixen la seva funció d’ajudar a l’espectador a voler saber-ne més d’aquestes vides que a poc a poc es van apagant.
Una proposta on Francesc Garrido n’és el timoner i el pal de paller d’una història que remou sentiments freds i calents però que no acaba de posicionar-se profundament i no ajuda a involucrar-te fins a les entranyes. Això sí, al cap i a la fi és inevitable acabar enganxat a una teranyina teixida per alguna de les aranyes de la casa que hi ha davant la casa de les dàlies.