Un gran llençol blanc oculta l’escenari i es destapat lentament pels personatges de l’obra. Una bonica manera d’obrir el teló.
Els déus busquen una bona persona entre els habitants de la terra. L’aiguader Wang els ajuda a buscar un lloc per hostatjar-se. Només Xen te, la prostituta, els acull i, en recompensa, els déus l’ajuden a muntar un petit negoci que li serà difícil de mantenir en una societat plena de misèria, fam i insolidaritat. Xen Te dóna més del que té a les persones que l’envolten, ho dona tot fins i tot amor a qui només vol exprimir-la en benefici propi. Per no quedar-se buida de bens i sentiments, ha de desdoblar-se en una altra persona que la protegeixi (el cosí Xui Ta). D’aquest desdoblament de personalitat sorgeix la trama: la incapacitat de conviure en igualtat de condicions el bé i el mal.
Per Brecht el teatre ha de posar en escena tot el que succeeix a l’actualitat de l’espectador i també es pregunta el perquè de la mateixa per poder canviar la societat i pugui aparèixer l’esperança. Per ell la ingenuïtat és la clau per a la transformació del món. Per això, Xen Te la bona persona, la prostituta afavorida pels déus, és la protagonista d’aquesta història. Bertolt Brecht va haver d’emigrar a Dinamarca per les seves idees comunistes a l’any 33 quan el règim nazi va arribar al poder. Les seves obres van ser cremades i prohibides fins al 1945.
L’objectiu de Brecht era el de contribuir al canvi social. Mostra en el seu teatre les opcions que el comunisme pot oferir a un poble alemany colpejat per la crisi. És per això que el cosí de Xen Te ofereix al poble mendicant el treball com a font d’ingressos i de progrés encara que després evolucioni cap al capitalisme més desfermat.
Els actors i actrius (alguns amb diferents papers) donen molta solidesa a l’obra. Especialment remarcable és el treball de Clara Segura, impecable com sempre i el de Toni Gomila esplèndid tant verbalment com gestual.
La música des de Bob Dylan fins a melodies gregues o orientals és atemporal i per això encaixa tant bé en aquest text que també és etern. Joan Garriga entra a l’escenari amb la seva concertina o la seva guitarra participant amb la seva veu tan característica, enrogallada i sentimental. La música omple el text, transmet emocions i les encomana al públic.
El llençol blanc torna a ser posat al terra de l’escenari per on caminaran els actors/trius per l’epíleg final, un final que et transmet la incertesa, el dubte, la inseguretat, l’escepticisme: “Ara públic amable, no quedis descontent, sabem que aquest final no és massa convincent”. Però Brecht ho va fer així, no perquè no disposés d’elements per fer un bonic final sinó perquè deixa que nosaltres trobem la resposta.
El millor Broggi us espera.