No sóc negre. Ni tinc trets orientals ni àrabs. Bé, una mica nord-saharians, potser sí. Tampoc he viscut en zones marginals on el racisme, la xenofòbia o, simplement, la violència es respiri al carrer. És per això que, fins avui, no coneixia què se sent quan et trobes envoltat per tres nois espantats, desorientats i perduts i tu ets la víctima de la seva ignorància. Tres nois que han mamat violència i ara suen odi.
Un personatge mor a escena. Mai sabrem les raons. Mai sabrem quina és la llavor que arriba a impulsar a tres joves estúpids a creuar el llindar de la humanitat per convertir-se en assassins.
Malgrat que els actors acusen certa falta d’experiència, amb una articulació irregular i una emoció que molts cops està per sobre del control escènic, tots ells es van carregant magníficament d’intensitat al llarg de l’hora i mitja que dura l’obra per acabar formant part d’un dispositiu terriblement potent que aconsegueix absorbir l’atenció de l’espectador de tal manera que, quan els actors surten a saludar, sorprèn que els assassins abracin la víctima.
Si és així, és que hem picat l’ham i ens ho hem cregut. I hem patit la història. La feina és, aleshores, una molt bona feina.
Una obra recomanada per a espectadors que vulguin viure emocions fortes i gaudir d’un text modern i directe que recrea una realitat dura i real que cal conèixer, tant si ens toca d’aprop com, més encara, si només la coneixem a través dels diaris. No recomanada per a persones amb un alt grau de sensibilitat davant de situacions de violència.