Kràmpack: Divertida, però amb massa nostàlgia
No vaig veure la primera versió de Kràmpack, però sí vaig ser seguidora de Plats Bruts (fa 20 anys!) i, si una cosa està clara, és que aquesta tornada als escenaris de l’obra escrita per Jordi Sánchez és un homenatge als dos projectes que van catapultar-lo a ell i a Joel Joan a l’èxit. Aquesta obra és com tornar a veure en David i en Lopez de llavors, aquí Xavi i Pau, respectivament.
El text fresc i divertit, es presenta com una bona manera de passar una estona agradable al teatre. Quatre amics que comparteixen pis i els embolics que es produeixen entre ells, en la convivència, però també amb la relació que tenen cadascú amb l’altre. Tenim a en Pau i en Xavi, amics de sempre; en Jose Luís, que sempre ha sigut com el més marginat de la colla; i la Berta, exparella d’un i fantasia amorosa d’altres. Tota la trama comença amb l’arribada dels quatre al pis nou que compartiran i, a partir d’aquí, aniran succeint els malentesos i les tensions pròpies de l’amistat i l’amor.
Tota la banda d’intèrprets s’entreguen als seus personatges i es nota que s’ho passen molt bé mentre donen vida als seus personatges. Tots s’acomoden a les situacions que han de mostrar a l’espectador. Tot i això, el fet que en alguns moments aquests personatges “imitin” als originals de fa 20 anys és, potser, un dels errors bàsics que he trobat en aquest muntatge. Especialment el treball de Jaume Casals que, si es tractava de portar a escena al David del passat ho aconsegueix, literalment, amb cada paraula que surt de la seva boca i cada gest que provoquen els seus diàlegs.
A banda d’aquesta part interpretativa, que pot ser encertada o no, la resta del muntatge encaixa com un trencaclosques perfecte: música i escenografia s’adhereixen a la història de manera natural i eficaç, creant un ambient molt versemblant.
