Està clar que Joan Pera és un valor segur de la nostra cartellera, i quan se li dona un vehicle fet a mida que ell pot conduir perfectament… els resultats acostumen a ser força exitosos. Sé que ja no estem a l’època en que Paco Morán i ell mateix podien omplir sales durant anys, però si es cuida bé el producte que tenen entre mans aquest “sogre de lloguer” podria tenir una llarga vida. Per començar es tracta d’una comèdia agradable, que va al moll de l’os des de gairebé el principi i que es guarda un parell de petites sorpreses pel final mentre va trufant el simple argument d’acudits força graciosos. Uns acudits, per cert, que no sabrem mai si surten del text, de les improvisacions de l’actor o de l’acumulació de situacions.
Un sogre de lloguer parteix d’una premissa molt utilitzada en comèdia: algú s’ha de fer passar per qui no és en una situació una mica compromesa. A partir d’aquí els embolics estan assegurats, però si a sobre hi sumem una altra trama en la que es rescata una història del passat a base de casualitats i coincidències ja ho tindrem tot fet. L’obra, feta a mida per a l’actor, està escritat per Susanna Garachana i Jaume Viñas, dos actors que també s’atreveixen amb textos originals i adaptacions. Garachana la vam descobrir l’any passat amb l’èxit El favor, mentre que Viñas va ser responsable amb Marc Sambola de l’adaptació musical de La filla del mar.
El gran encert d’aquesta producció és que s’ha envoltat a Pera de creadors joves i de gent que sovint no freqüenta aquest tipus de gènere. En aquest sentit, la direcció és del propi Daniel Anglès, més acostumat als musicals que a les comèdies d’embolics. I pel que fa al repartiment, també hi trobem anomalies força encertades: la gran Muntsa Alcañiz (mussa de la primera època del Teatre Lliure), Eduardo Lloveras (sorgit de la jove Kompanyia del Lliure) i Júlia Jové (vista a musicals com Una llum tímida, Fun Home o Maremar). Una barreja interessant que podria haver fracassat però que en surt ben airosa gràcies al respecte a totes les parts, i sobretot a l’estil del protagonista. Al cap i a la fi, el públic ve a veure una obra de Joan Pera… i això hi és, sense cap mena de dubte, però amb un embolcall de primera.