Jesus Christ Superstar

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d'això, n'hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar?

Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels '70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona.

Musical llegendari en anglès -gràcies! - de producció italiana (algunes pronunciacions...), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d'espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent.

Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un protagonista que no té la veu que esperem. Però, ves per on, aquest protagonista és un mite per als devots, com un servidor, de JCS. I aquí està l'emoció present abans, durant i després de l'obra. Cada intervenció de Ted Neeley és aplaudida tot i que als seus 74 anys interpreti a algú de 33 i la seva veu no sigui la que era, els aguts escassegin i recorri sovint a recitar més que cantar ... És igual. És ell. És Jesus Christ Superstar. I als "fidels" ens emociona veure'l i viure-ho en directe.

I a tot això, JCS és un tros de musical de Webber i Rice, que no veiem sovint i que va ser tota una fita en plantejar el punt de vista de Judes, partitura elèctrica - potser el millor de Webber-, pocs dogmes i moltes preguntes ... I va ser l'inici de les obres franquícia, per a ser representades arreu amb idèntic muntatge i que tan normal ens sembla ara (Mamma mia, Los Mis...)

En resum: proposta no només per a fans si bé aquests són els que més ho gaudiran.

El detall: Ted Neeley podria haver estat rebent ovacions un quart d'hora. Doncs no; fins i tot saluda menys temps que la resta. I fins al final transmet passió pel personatge, del que porta més de 5.000 funcions. Vaig llegir que Yul Brynner va representar "El Rei i jo" un nombre similar de vegades al llarg de dècades i que al final, ni podia cantar el seu solo. Però la seva presència i identificació amb el personatge omplia les sales. No ho vaig entendre molt ... fins ahir. Tant, que repetiré.

Que Jesucristo Superstar és un super clàssic del gènere dels musicals no és matèria de discussió. L'aposta musical de Lloyd Webber i Tim Rice, rockera i hippie, sense complexes, molt de l'estil de Hair (musical amb el que s'ha compartit no només estil sinó també repartiment al llarg dels anys), és guanyadora, i aquest producció intenta seguir-ne el rastre.

Ara bé, la versió de Massimo Romero Piparo no es pot considerar tant antològica com el seu actor principal, Ted Neeley, que amb 74 anys segueix en el seu paper de Jesucrist Superstar que el feu famós en la pel·lícula del 1973. Al seu favor, el conjunt de personatges principals -Maria Magdalena, Simó, Caifàs...- estan ben cisellats i es despleguen en escena amb energia i credibilitat. Menció especial a Nick Mai, que en seu paper de Judas borda una rèplica de l'Iscariot que vam veure en la pel·lícula, encarnat per Carl Anderson, i delecta al públic amb la seva energia i els seus aguts. Al seu favor, de nou, el repertori musical escollit, en una implementació més clàssica, que torna a assemblar-se a la pel·lícula de Norman Jewison, interpretat per una gran banda en directe.

Però l'element menys portentós, en aquest cas, és precisament el que suposa el major atractiu d'aquesta versió: Ted Neeley, el Jesucrist cinematogràfic que proposa un personatge calmat, mesurat, més de recitar que de cantar o interpretar, i això resulta en un contrast palpable amb la resta de l'elenc. Això sí, hi ha un moment on Ted Neeley reserva la seva sobrada experiència en interpretar aquest personatge, i aquest és en el tema Gethsemane. Un punt d'inflexió, sense dubte, en el que l'actor llueix amb tot el seu esplendor.

Ara bé, mític o no tant, aquesta és una oportunitat per a que els seguidors de l'obra celestial es puguin treure el "mono" a base d'Hosannas, hippis i fuetades, i sortir del teatre tot cantant: "Jesuschriiiist... Suuuuperstaaaar".