Je suis narcissiste

14/04/2019

Yo-mi-me-conmigo

Je suis narcissiste, una sátira futurista de rabiosa actualidad sobre la sociedad del yo-mi-me-conmigo. Je suis narcissiste, un título realmente prometedor. La misma obra ya lo cita: todo parece mejor en francés. Pero parecer siempre es muy pobre cuando se compara con ser, y aún más en el caso de esta obra, con lo que podría llegar a ser. Je suis narcissiste lo tenía todo para convertirse en un espectáculo con mayúsculas: cantantes de ópera excelsos, música en directo de primera, una puesta en escena de goce y ¡hasta la propaganda de Tv3! Y sin embargo, la materia prima de cualquier obra de dramaturgia, es decir, el texto y el entramado narrativo, simplemente naufraga: hilo argumental flojo y un final diluido y poco creíble. Permítanme la analogía: un plato de carne de tercera guarnida con caviar y aderezada con trufa. Un cortocircuito intelectual, un asombro inexplicable viniendo de una autora del calibre de Helena Tornero; o bien o la obra escenifica en sí misma el sin sentido del narcisismo y la opulencia vacía -un mero juego de exhibición de recursos y de habilidades escéncicas caídas en saco rato-, o simplemente se trata de un souffé. Sea en francés, o en el idioma que sea, pero un soufflé.


Tot el que necessites per anar al teatre

Je suis narcissiste

Je suis narcissiste

Torna l’Òpera de Butxaca i Nova Creació amb Je suis narcissiste una peça sobre un dels mals del segle XXI. Quan l’ego es fa tan gros que envaeix tots els espais, i sobretot els virtuals, només queda una opció per amansir-lo: venir a l’òpera!

Fotos

Je suis narcissisteJe suis narcissisteJe suis narcissisteJe suis narcissisteJe suis narcissiste

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • Victòria Oliveros Layola
    Victòria Oliveros Layola
    12345

    Una òpera bufa no té per què ser una peça de teatre graciosa i el llibret d’Helena Tornero és una successió de tòpics que reflecteixen la absurditat que ens envolta amb massa freqüència. I, per què no dir-ho, el absurdament que nosaltres mateixos ens comportem també amb massa freqüència. Si bé aquesta òpera contemporània és un tipus vodevil, ja que els personatges entren i surten amb un ritme frenètic sense decaure en l’hora llarga que dura la funció, la connexió amb el llenguatge hauría de ser impecable des de la musicalitat i aixó no sempre s’ha aconseguit. Possiblement la utilització d’una gran quantitat de paraules i sinònims, que són bàsicament la base de la dramatúrgia, no m’ha acabat de convèncer. Fins hi tot algunes de les frases m’han semblat posades amb calçador. Suposo que no és feina fàcil posar lletra a una partitura. De totes maneres, el fet d’intentar-ho i haver-ho aconseguit parcialment mereix un aplaudiment sense restriccions. Capítol a part mereixen els/les cantants -estupendos actors a més- que estan magnífics. Els quatre protagonistes van suar bé les samarretes i les veus si bé no han aconseguit fer-me connectar amb el muntatge. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/04/13/je-suis-narcissiste/

    19/04/2019

Articles relacionats