El fet de trobar-se als actors jugant un partit de futbol abans de començar l’espectacle al mig de l’escenari i vestits amb la seva roba personal (segons indica el programa de mà) ja ens dóna moltes pistes de quin és l’esperit de la proposta. I és que aquest Txèkhov adaptat i dirigit per Àlex Rigola no fa gaires concessions a l’academicisme teatral, apostant, més aviat, per la naturalitat (sostinguda sobre el notable talent dels seus actors) i deixant que la força del seu text parli per ella mateixa. L’exercici funciona amb gran eficàcia i tots els seus recursos, en algun cas, un pèl efectistes, estan ben integrats i tenen prou sentit per a resultar convincents. Potser, en algun moment, la intensitat dramàtica sembla una mica impostada però s’ha de reconèixer que l’atmosfera i el to són tan magnètics com la seva peculiar estètica. Rigola torna a demostrar que l’atreviment no està renyit amb la consistència i que la contenció i la passió són elements que poden conviure en un mateix muntatge. Tan atractiva com aparentment senzilla, és molt gratificant comprovar que una peça clàssica es pot abordar amb personalitat visual i aconseguir que el turbulent món interior dels personatges transcendeixi i emocioni.
Enllaç copiat!