Tot el que necessites per anar al teatre

Israel Galván: La Fiesta: Una ‘fiesta’ que deixa el públic en fora de joc

Israel Galván: La Fiesta
5/07/2017

El que havia de ser un dels plats forts del Grec arriba amb massa elements per resoldre i excessivament allargassat. Malgrat un inici encertat, ple de talent i alguns jocs i experiments interessants, el públic s’acaba avorrint.

El talent d’Israel Galván és innegable, igual com la seva connexió amb el públic barceloní, que aquests últims anys ha seduït amb Torobaka, Fla.co.men o Lo real. El bailaor ha revolucionat el flamenc. Hi ha qui el considera un Calixto Bieito o un Damien Hirst de la dansa. ‘Geni’, ‘monstre’, ‘el bailaor del segle XXI’… els qualificatius que ha rebut fan que sigui un dels noms més esperats del Grec.

La principal novetat de La fiesta respecte els anteriors espectacles és el trencament de la barrera entre músics i ballarins, que conviuen i interactuen en un mateix pla. Per fer-ho s’ha envoltat de grans noms amb una personalitat singular com El Niño de Elche (que també fa la codirecció musical), Eloísa Cantón, El Junco o Uchi, a més del cor Byzantine Ensemble Polytropon.

Tot i que ja s’ha pogut veure a Àustria i a Alemanya, el director del Festival Grec, Francés Casadesús, havia advertit que La fiesta d’Israel Galván arribava encara en una fase d’experimentació abans d’aterrar a Avinyó a mitjans de mes. Els primers 45 minuts d’espectacle, però, ja mostren grans idees. Galván fa una entrada triomfal que arrenca aplaudiments i serveix unes primeres escenes plenes de risc que posen cap per avall el flamenc i aconsegueixen un interessant joc entre els artistes, complicitat amb el públic, moments amb un toc d’humor i un interessant joc sonor amb zapateaos i quejíos.

El gran problema arriba al que -si la durada fos la del programa- haurien de ser els últims 45 minuts i que finalment acaba sent més d’una hora. Galván desapareix primer d’escena per deixar pas a un sense sentit de crits i sons que provoquen la primera marxa significativa de públic, per acabar després amb un solo interminable que, malgrat la gran qualitat del bailaor, acaba avorrint i desmereixent la primera part de l’espectacle. I és que si bé la primera part d’aquest ‘concert visual’ integra prou bé els diferents artistes convidats, la segona part sembla abandonar-los a la seva sort, sense direcció, interacció, ni un paper clar. La distància entre el públic i el que passa a escena a partir d’aquest moment és abismal i insalvable. Menció a banda mereixen alguns moments completament surrealistes que, com a mínim al voltant d’una servidora, van provocar un atac de riure que es va anar estenent. Vegi’s El Niño de Elche tirant-se contra una mena de taula o Eloísa Cantó lligada en un llit cridant al potaje mentre Uchi recita el pare nostre…

Per un dia hauria estat bé una roda de premsa post espectacle, com al futbol. Podríem preguntar si s’han trobat cohesionats com a equip, si l’entrenador ha fet l’alineació adequada, si hi havia massa jugadors en la mateixa posició… O per què a la segona meitat del partit s’ha perdut absolutament l’estratègia i els jugadors s’han quedat al camp sense ganes ni esma de guanyar, com un mer tràmit per acabar acompanyant un Messi que, malgrat les filigranes, ha ensenyat el que ja sabem que sap fer, sol, sense un acompanyament real i avorrint al personal.

Esperem que vagi creixent i arrodonint-se. Els ingredients són bons, hi ha talent, un risc que s’agraeix i prou potencial per acabar sent un bon espectacle. De moment, la primera nit del Grec ha provocat no només un degoteig de públic abandonant el teatre durant la funció, sinó també el desconcert de part del públic que havia arribat entregat i durant la primera part havia connectat amb l’espectacle, una desbandada general que no ha esperat ni a aplaudir (l’hora i que tanqui el metro no ajuda), algun crit de ‘fora, fora’ i -també s’ha de dir- alguns bravos i aplaudiments entusiastes a les primeres files.

← Tornar a Israel Galván: La Fiesta