La crisi econòmica ha donat per moltes obres de ficció en la darrera dècada però sembla que, amb el temps i una certa de distància, a poc a poc, comencen a arribar-nos plantejaments més simbòlics, subtils i suggerents propis d’una mirada més reposada. Islàndia és un conte adult sobre el viatge iniciàtic d’un adolescent a través de les entranyes més fosques del sistema financer. A la recerca de la seva mare, el jove es trasllada de Reykjavik a Nova York on s’enfrontarà a la cobdícia, l’engany i l’abús de personatges derrotats i malmesos per un règim capitalista injust i obsolet. La contraposició entre el protagonista i els seus interlocutors resulta interessant, especialment, gràcies a l’excel·lent construcció dels seus diàlegs. Escrita per Lluïsa Cunillé, l’obra recorda l’estil dramàtic del teatre anglosaxó de la segona meitat del segle XX d’autors com Miller, Pinter o Albee. Malauradament, la seva estructura episòdica i un ritme massa monòton fan que la peça es ressenti i no aguanti amb prou empenta les seves dues hores de durada. El seu contingut resulta, en tot moment, rellevant però la narració massa dispersa i, en alguns passatges, reiterativa. Caldria haver-li donat un enfocament amb més cops d’efecte, clímax o girs argumentals que animessin una mica la seva linealitat. Més enllà d’això, la proposta és molt encertada en quant a la direcció de Xavier Albertí, l’ambientació i el repartiment, del qual destaca un Abel Rodríguez que, malgrat la seva curta edat, aconsegueix sostenir la funció amb gran professionalitat i tendresa.
Enllaç copiat!