Recordo que quan vaig veure The Great Tamer, en el Grec del 2017, ja vaig comentar que els espectadors que només anessin a mirar segur que no comprendrien res i es sentirien frustrats. Per veure un espectacle del grec Dimitris Papaioannou, un hi ha d’anar disposat a sentir, a deixar-se emportar per un món oníric i estètic sense esperar cap missatge en concret. Tot i així, m’ha sorprès que INK tingués tantes lectures i tantes possibilitats temàtiques, ja que la seva abstracció ens remet de seguida a mons ja coneguts: el de la ciència ficció i el terror, sense anar més lluny. A més, cada espectador pot treure les seves pròpies conclusions de la relació entre els dos protagonistes; una relació que passa pel sotmetiment, per la tendresa, per la necessitat, per l’obsessió, per l’empoderament i, finalment, per la separació i l’oblit.
Estèticament, INK és una cima molt alta i quasi inexpugnable. La bellesa que crea amb l’aigua, la llum i uns plàstics negres és gairebé increïble, tot i que seria en va si enmig de tot plegat no hi hagués la presència humana. La interrelació entre l’home vestit (Papaioannou) i l’home nu (Suka Horn) conté tota la màgia i tot el misteri que un pot arribar a imaginar en un context apocalíptic o terrorífic com el que ens pinten. Una interrelació que ens posa al davant al mestre o doctor i al monstre… tot i que en molts moments no sàpigues qui juga un paper i qui juga l’altre. Una interrelació que pot semblar desigual però que és canviant i sorprenent, una mica com la vida mateixa.
En definitiva, un muntatge que atraurà a molts per la seva proposta visual i que potser allunyarà als que no estiguin disposats a deixar-se emportar per un ritme repetitiu, que es pren el temps que li cal i que no té pressa per convèncer a ningú.