No hi he estat mai, a Istanbul. I m’atrau el que he sentit: cruïlla de dos continents, dues religions, dues cultures i dos mons. Pont i abisme, segons es miri. Una ciutat una mica caòtica i laberíntica. Sí, el que conec són només tòpics, no sé si reals o no. Però sí que una mica d’això és el que he vist a HISTÒRIES D’ISTANBUL, o sigui que una mica certs sí deuen ser-ho, que el text l’ha escrit una dramaturga turca, Yeşim Özsoy. Ajuda a aquesta sensació de dualitat i caos controlat el que 6 actors interpretin a 12 personatges, tots entrelligats entre ells per diverses relacions. Em va costar força entrar-hi, cert, com si anés perdut per carrerons.
Em va ajudar, també força, a trobar la sortida i a no sentir-me tan fora de lloc que, reflex de la realitat humana, moltes d’aquestes històries d’Istanbul en realitat podien passar a qualsevol lloc. Matrimonis desgastats, joves que es rebel·len, fidelitats extremes a idearis religiosos o polítics, grups socials enfrontats, ànsies de llibertat, l’emigració dels joves, la batalla del dia a dia… I ben mirat, no hi ha bons ni dolents, les persones som més complexes, en general, que una etiqueta.
I al final, per mi, una sensació de ser aixafat per la vida, de ser protagonistes de petites històries que no són res a poc que ens allunyem del microcosmos però de prop, ho són tot.
El millor:les interpretacions.
El menys millor: certa reiteració en converses i temes, però al final, la vida quotidiana és així, sempre ens repetim, en les queixes i alegries.