Aquesta obra és un gran mostra de talent teatral que sorprèn, diverteix i fa reflexionar. Durant un monòleg de poc més d’una hora, el dramaturg uruguaià Gabriel Calderón es basa en uns dels personatges més despietats de Shakespeare per a posar en escena amb un esplèndid sentit de l’humor, no només els límits de l’ambició humana, sinó una reflexió sobre el valor del teatre i la cultura.
Joan Carreras interpreta a un actor de segona, ple de frustració i ressentiment que per fi ha aconseguit el paper que mereix, Ricard III! Mentre explica la tragèdia de Shakespeare a un públic al qual menysprea i menysté, relata el procés de muntatge de l’obra, on també humilia als seus companys. Però hi ha una forta ambivalència en aquest personatge, en aquest bufó que ens genera rebuig i fascinació al mateix temps. La seva supèrbia, grandiloqüència i energia de mascle ambiciós es barregen amb la seva lluita per continuar fent teatre malgrat tot, amb la seva perseverança a mantenir aquests espais per a combatre l’estupidesa generalitzada. A més, el menyspreu amb el qual es dirigeix a l’espectador ve d’un lloc lúcid, ens està reptant a ser espectadors intel·ligents i encara que no ho sembli, ens està tractant com a tal.
L’espai escènic de Laura Clos i Marta Calderón, tan senzill com efectiu, unifica les dues capes narratives del text i els carrega de significat. Una butaca de teatre és el seu tron i darrere, una sèrie de gruixudes cordes penjants ens remeten a les seves vísceres, les del teatre i les del personatge.
En definitiva, aquesta obra és una lliçó de teatre en majúscules; ho és per ser capaç de reviure un clàssic amb un sentit contemporani, ho és per la construcció d’un personatge bufonesc captivador i ho és per una interpretació immillorable. Imperdible!
