Si una cosa ens pot fer tenir una certa esperança envers les futures generacions, és l’existència de joves creadors que, més enllà de ser víctimes del seu moment històric, tenen la capacitat de tenir una visió crítica de la realitat amb la qual conviuen. El director i dramaturg Roger Torns, veu inquieta en constant experimentació, proposa amb Hàbitat un interessant compendi d’alguns dels trets més malaltissos als quals ens ha portat la societat de les xarxes socials. Sense caure en un pessimisme impostat o apocalíptic, el més interessant de la proposta és una connexió molt intel·ligent entre la forma i el contingut del seu discurs. L’ús dels telèfons mòbils per part tant dels actors com dels espectadors acaba per resultar caòtic i esgotador, donant peu a una reflexió molt valuosa sobre els nostres propis comportaments a la nostra vida diària. Certament, és difícil seguir les diferents històries que s’expliquen en el muntatge, tot i aconseguir alguns moments visualment molt suggerents i la màxima entrega física dels intèrprets. En resum, podríem dir que han captat molt bé l’empatx tecnològic, el banal exhibicionisme i el buit existencial que pateixen els més joves avui en dia, per llençar-li al públic a la cara… malgrat que això, no resultarà massa complaent per a certs espectadors.
Enllaç copiat!