L’experiència de Miquel G. Font és llarga i variada. Després d’haver ballat amb el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la companyia Lanònima Imperial, el ballarí i coreògraf d’Arenys de Mar porta uns anys creant espectacles propis amb la productora Habemus Corpus. En aquesta ocasió, Aire suposa un espectacle més ambiciós que els anteriors: vuit ballarins, un cor en escena, quatre solistes i un treball videogràfic que adquireix força importància. Tot plegat per parlar-nos de la mort d’un grup de joves, o més ben dit del difícil trànsit que han de patir per anar cap a un estat superior.
La principal pega d’Aire és que ambiciona massa i acaba essent un producte pretensiós. Potser si s’hagués volgut explicar menys -o potser amb no tant de detall-, l’espectacle seria més lliure i l’espectador tindria la oportunitat de fer seva la història. Evidentment, el treball dels ballarins és molt interessant, però també cal dir que la coreografia que han de defensar no és sempre homogènia ni coherent. Hi ha escenes que semblen pertànyer a muntatges diferents, i el treball amb les emocions sembla més impostat que natural. Malgrat tot, és ben meritori haver creat un espectacle de gran format com és aquest i defensar-lo amb tot l’equip, sense excuses ni subterfugis. Estic segur que Miquel G. Font té molt a dir encara dins de la dansa contemporània que es fa en aquest país.