El transvestisme d’aquí i d’allà sempre ha triat a la seva diva local (més universal) per a fer-li homenatges a través de l’encarnació i resurrecció del mite i figura en qüestió, uns arquetips culturals que es converteixen en descarada arma política quan pugen als escenaris marginals dels tuguris més petards de la ciutat. Al sud d’Espanya, és Lola Flores; a Madrid, els xotis i cuplets amb la veu greu de la Sara Montiel; Pirineus amunt les celles fines i la veu melancòlica d’Edith Piaf; a Alemanya, la mirada penetrant de Marlene Dietrich. Cada país té una o més dives que mereixen ser imitades gest a gest, cançó a cançó, amb playbacks com Miguel Bosé a Tacones Lejanos, lipsincs hiperventilats estil ‘RuPaul Drag Race’ o desplegant xorro de veu. A Catalunya, una de les dives més singulars és la Guillermina Motta, i per fi li ha arribat el moment. Owww yeah!
El drag de Jordi Vidal, la Guillermotta que dona nom a l’espectacle, pren possessió d’aquest gran intèrpret de musicals de veu sensible i poderosa per repassar la trajectòria més íntima i desconeguda de la musa de la Nova Cançó, icona feminista i d’esquerres, en un concert homenatge que regala moments de gran emoció sense renunciar al divertiment, les plomes i els lluentons.
Davant d’una cortina brillant hi reposa un micròfon i un tamboret (original!) de la discoteca Bocaccio, el quarter general de la Gauche Divine barcelonesa on la Motta va compartir nits i aventures als anys 60 i 70 amb d’altres èssers culturals mitològics com Colita, Teresa Gimpera, Oriol Maspons, Óscar Tusquets, Bofill, Serrat, Rosa Regàs, Terenci Moix o Juan Marsé. L’espectacle no se centra en la vida, obra i miracles d’aquesta “vedette menjamascles” (que la veritat sigui dita, també ens interessen un munt), sinó que posa atenció en la seva defensa de la cultura catalana i la seva poesia, o la necessitat de cantar peces que arribessin a l’ànima. Amb dramatúrgia de Jordi Prat i Coll i sota la direcció musical i interpretació en directe de Jordi Cornudella, viatgen de la frivolitat del cuplet, amb títols antològics com el ‘Remena, nena’ de Josep Mª Torrens i Ventura (la Marxa Radetzky catalana), o d’altres fets a mida com ‘Yo en amores soy muy ligera‘ de Manuel Vázquez Montalban i José Aponte; fins a la música feta a partir de la poesia de Salvat-Papasseit, Carner o Sagarra.
Els homenatges a la Motta potser arriben tard (ja l’any 1997 va rebutjar la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya per aquest motiu), però una artista pionera com ella només mereix que coregem el seu nom i cançons. Glòria a la Motta. Eterna Guillermina.