Tot el que necessites per anar al teatre

Grinder, el musical: Sexe, frivolitat i cançons

Grinder, el musical
6/06/2016

Sembla que la Companyia RetorCía, que, anteriorment, ens havia ofert un teatre més reivindicatiu i compromès amb Vete a la mierda, mi amor o Discordants, ha decidit, en aquesta ocasió, embarcar-se en un gran projecte comercial ideat per ser consumit pel sector més frívol del públic homosexual masculí. La lleugeresa i l’humor groller no tenen res de dolent però cal, en qualsevol cas, fer-ho servir amb intel·ligència i amb un sentit de la transgressió genuí si es vol, de veritat, anar més enllà de la vulgaritat. Malauradament, Grinder. El musical no té la capacitat d’aportar res més que un bon grapat d’ocurrències descarades per divertir el seu nínxol de mercat i, ni així, assoleix la seva fita. Al text li manca enginy, originalitat i sorpreses: cau constantment en la repetició i la gràcia fàcil i, per tant, l’esgotament fa que la fórmula deixi de funcionar. El problema, a més, és que la seva pretensió de vendre’s com a gran musical (amb merchandising de samarretes i CDs, i un photocall inclòs) l’obliga a ampliar la durada d’unes trames insubstancials i el condemna, al mateix temps, a quedar en evidència per no assumir les seves limitacions pressupostàries i la poca qualitat de les seves cançons. Per moments, genera certa simpatia però de poc serveix quan la proposta ni tan sols ha decidit si vol semblar-se més a un èxit de Broadway, un espectacle d’esquetxos o un cabaret del Molino. És decebedor comprovar com, amb sis protagonistes, l’autor no és capaç de desenvolupar cap història amb un mínim d’interès. I això és així per la seva excessiva submissió als estereotips que no els permet construir uns personatges tridimensionals amb conflictes reals ni res que valgui gaire la pena. L’humor, moltes vegades, es basa en estereotips, això no és nou; però una cosa és fer-los servir com a vehicle d’un estil de comicitat i un altre és ser presoner del seu estigma. Arribats a aquest punt, ja no serveix l’excusa de la comercialitat. No ens enganyem: Smiley va ser tot un èxit i estava ben escrita, ben dirigida i, en definitiva, ben feta.

← Tornar a Grinder, el musical