Les persones amb recursos pensen que poden aconseguir qualsevol cosa que vulguin o es proposin. La majoria de les vegades és així, però en algunes ocasions la naturalesa o la vida s’interposen i davant la mort, totes les persones son iguals. Les desgràcies arriben a tots els extractes.
Estrenat a Broadway al 1993 i un any després a Barcelona, Germans de sang és un musical mític per a aquelles persones que el van poder veure en aquelles primeres representacions. I ara d’altres podran caure en el seu parany, perquè la nova producció té tots els elements necessaris per captivar al públic. Tot i que l’obra comença amb el desenllaç, això no implica que no es pugui gaudir de la història d’en Mickey i l’Edward, dos germans bessons separats al néixer que es trobaran al llarg de la seva vida i es convertiran en millors amics, tot i les seves diferències econòmiques.
Daniel Anglès dirigeix aquesta nova versió amb una sensibilitat magnífica, la distribució escènica ajuda a que cada personatge es desenvolupi sota les seves necessitats, mostrant una profunditat que a vegades costa d’aconseguir amb tant pocs temps escènic. Les coreografies que signa Ariadna Peya són increïbles, amb petits i grans moviments i un treball esplèndid de sincronització, construeixen un relat no parlat ple d’emotivitat. Els arrengaments musicals d’Andreu Gallén estructuren detalladament la narració i l’acompanyen amb cançons senzilles en les lletres i riques musicalment. És veritat, que no hi ha un enorme catàleg de cançons al musical i que, algunes es van repetint amb potser massa assiduïtat, però al final el conjunt travessa a un públic ple d’emotivitat.
Albert Salazar i Roc Bernadí son els germans de la història. El seu treball és minuciós i molt controlat, la primera part amb els personatges infantils podria haver traspassat la caricatura, però en canvi mostren a l’espectadora la connexió genuïna que desenvolupen els dos personatges. Gran treball emocional i corporal per part de tots dos, s’entreguen a la història de manera extenuant per poder transmetre al públic l’amor, el dolor i la tristesa que han col·lapsat les seves vides. Mariona Castillo, per la seva banda, com la mare de les criatures, torna a demostrar que no hi ha paper que se li resisteixi. Tota la seva interpretació és cor i humanitat, la seva veu s’eleva i hipnotitza a l’audiència. Impressionant.
Per a aquelles persones que l’han vista en altres ocasions, aquesta obra els hi donarà tot allò que esperen i més. Unes expectatives que no han d’influenciar al públic nou, que ha d’anar a gaudir d’una història trista amb bona música i un talent descomunal per part dels artistes que han format la producció.