Germans de sang va començar com una obra de text que es representava en diversos instituts dels afores de Liverpool a principis dels vuitanta. No és fins el 1983 que dóna el salt al format musical, aconseguint un èxit immediat, primer a Liverpool i després al West End londinenc. De seguida creixerà la llegenda, amb rècord de representacions i multitud de versions arreu del món. Una d’elles serà la catalana que va dirigir Ricard Reguant, amb Àngels Gonyalons de protagonista. La parella estava en el seu moment més àlgid, després d’haver estrenat a Barcelona els musicals Estan tocant la nostra cançó, Memory i Tots dos. Això va suposar un èxit total i també una aureola de musical de culte que encara segueix persistint.
Si partim d’una anàlisi freda i lliure de nostàlgia podríem dir que Germans de sang és un musical correcte, amb un parell de cançons memorables i un argument fulletonesc que guarda un parany enorme: alguns dels protagonistes adults s’han de passar la meitat del primer acte fent veure que són nens de set anys. Si salvem aquest escull i entrem en el joc, segur que podrem gaudir d’una història que enganxa per l’argument i per un personatge central que és una autèntica joia, la mare dels bessons Johnstone.
La versió que ara ens arriba és una versió molt lliure i modernitzada, però amb un respecte enorme per la peça original. En aquest sentit, Daniel Anglès ha tirat d’alguns dels recursos que vam veure a L’alegria que passa, on Ariadna Peya ja signava tot el tema de les coreografies i el moviment escènic. També s’emfatitza un vestuari més ambigu i una escenografia que tot i la sobrietat resulta d’allò més coherent. Tenim, per tant, un producte que convenç com el del 1994 però que brilla i llueix com si fos nou de trinca, o hagués estat sotmès a un rejoveniment de primera.
En el repartiment només hi ha una persona que havia estat en la darrera versió del 2014: es tracta de Lucía Torres, que abans feia de Linda i ara s’ha convertit en la senyora Lyons. Per la seva banda, Albert Salazar i Roc Bernardí passen amb nota el difícil escull de representar a dos personatges a la infància, l’adolescència i la joventut, mentre que Tai Fati interpreta amb gran encert la tercera pota d’un tercet que acaba en desgràcia. Triquell defensa amb prou solvència el personatge del narrador, mentre que Mariona Castillo s’erigeix com la gran protagonista moral de la història. La seva és una interpretació plena de veritat, sentiment i experiència professional. Una actuació de primera que frega l’excel·lència i que aguanta tot el pes del musical.