George Kaplan: La fragmentació del relat, més enllà del recurs estilístic

12/07/2013

George Kaplan, George Kaplan, George Kaplan… Aquest nom omnipresent que reverbera al llarg del text i que dona títol a l’obra, segueix ressonant al cap de l’espectador quan ja fa una bona estona que ha abandonat la Sala Beckett. Aquest nom, però, té poca importància. És només una excusa per parlar de conspiracions, de poder, de manipulació de masses, d’accions revolucionàries… I permet lligar així les tres escenes d’aquesta comèdia, amb alguna pinzellada tràgica, amb un fil tan fi que per moments creiem veure però ens és impossible resseguir. El mateix que ens passa en el món actual on ens arriben infinitat de relats impossibles de conciliar. Un encert en el fons i en la forma.

Toni Casares aconsegueix treure un boníssim suc d’aquest text amb una posada en escena molt encertada, amb una bon ús de l’audiovisual i una bona feina per part dels actors. A més, aquest és el tercer muntatge a tot el món d’aquest text del francès Frédéric Sonntag. Ens hem de sentir afortunats!

← Tornar a George Kaplan