A l’acabar la funció i a la sortida del teatre es sentien comentaris exclamatius que amagaven certa incomprensió o, fins i tot, sorpresa. El més interessant és que quasi 65 anys després de la seva publicació, Final de partida continuï sorprenent… i provocant. Ningú negarà que els textos de Beckett són complicats, potser perquè l’espectador s’entossudeix en trobar-hi respostes quan en realitat estan perquè ens fem preguntes. A més, Samuel Beckett no era gaire amic de buscar continguts profunds a les seves obres. Deia que darrera de les seves paraules no hi havia enigmes ni solucions, i que “per a coses tan sèries ja estan les universitats, les esglésies, els cafès, etc.”
En aquesta obra, com en tantes altres de l’autor, es parla en general de la condició humana… sovint en un món incomprensible i devastat. Aquí hi tenim uns personatges totalment dependents els uns dels altres, o de les circumstàncies que els hi toca viure. Hamm està cec i no es pot aixecar de la seva cadira, mentre que el seu servent Clov no es pot asseure i està condemnat a estar dret, incapaç de deslliurar-se de la servitud que exerceix a la casa des de no se sap quan. Els altres dos personatges, pares de Hamm, no tenen cames i viuen en uns cubells d’escombraries. Tornem, doncs, a la immobilitat com a símbol i quasi com a leit motiv de l’autor, a l’igual que la dona enterrada de Dies feliços o els protagonistes de Tot esperant Godot, condemnats a no escapar mai del seu destí. Tot això crea en l’espectador un desassossec que potser no sap com canalitzar, però que l’impregna durant tota la peça.
Sergi Belbel, que ja s’ha enfrontat a Beckett en altres ocasions, fa un muntatge respectuós i mesurat. Opta per una posada en escena apocalíptica, marcada ja pel teló esquinçat i recremat, i una interpretació que juga amb el clown i el teatre de l’absurd, encara que l’obra no s’adscrigui a cap categoria. De fet, es tracta d’un joc escènic, i com a tal tots els actors s’hi lliuren amb ganes. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas demostren ser encara dos actors capaços de tot, mentre que dos veterans com Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón compleixen perfectament amb els seus rols secundaris.