Tot el que necessites per anar al teatre

Fes-me una perduda: Fluixeta

Fes-me una perduda
3/04/2017

“Fes-me una perduda” de Mercè Sàrries és una comèdia musical que es pot veure al Teatre Eòlia.

Es tracta d’una comèdia plena de tòpics sobre la dona treballadora, mestressa de casa, mare i esposa. Una comèdia que mitjançant alguns números musicals i gags més o menys divertits,  ens explica el dia a dia d’una dona que s’ha de triplicar en l’Anna-Sílvia-Raquel. La mare i mestressa de casa, la dona treballadora i l’esposa perfecta.

“Fes-me una perduda” transcorre entre cançons i gags, i tot i que en un principi no acaba de quallar, va millorant en el transcurs de la representació. Però tot i així, tret d’algun gag divertit, a mi no em va acabar de convèncer. Per suposat no tothom pensa com jo, precisament la noia del meu darrera reia fins hi tot quan no s’havia de riure, i no parava de dir: que bo, que bo. Pot ser la seva actitud desmesurada, va fer que encara hi entrés menys a l’obra.

De totes maneres valoro molt la feina que fan les tres actrius (Mónica Glaenzel, Eli Iranzo i Maria Pau Pigem), però no ens enganyem, no són precisament les veus que jo hagés triat per cantar en un musical. Queda clar que l’afinació no és el seu fort, tot el contrari de la seva vis còmica, que d’això en saben un tros. Per ser del tot sincera hi va haver un parell o tres de cançons que ho van fer realment bé.

Però ara anem al què de la qüestió. El fulletó diu: “Una comèdia musical contra l’imbècil que va inventar el mite de la superwoman”

Però… realment ho va inventar un imbècil?, o som nosaltres mateixes, les imbècils que hem adquirit aquesta actitud…

Tenia molta curiositat de veure aquesta proposta perquè sincerament no hi crec en això de la superwoman. Penso que som nosaltres mateixes les que ens hem auto imposat aquesta etiqueta. Pot ser dins la meva generació encara hi ha dones que es podrien considerar “superwomans”, però us ben asseguro que a les noves generacions això no passa.

Jo no sóc, ni em considero una superwomen, tot i que tinc gent al meu voltant que m’hi consideren.

M’aixeco a les 5’30h del matí. Recullo la casa. Desperto al meu marit a ¾ de 7. Li faig el cafè. Desperto als meus fills ( ara ja no tinc que fer-los l’esmorzar, ni vestir-los,…, perquè ja són grans). Entro a treballar a les 7 del matí i plego a les 14h aprox. Faig el dinar. Segueixo amb les feines de la casa. A les 15h trec la  Marley a passejar ( la gosa que teòricament és de la meva filla). Bé passejar-la i tot el que significa tenir un gos. A les 17h torno a la feina, fins a les 20h. La majoria de dies vaig al teatre. I entre hores hi faig les recomanacions. Treballo de dilluns a diumenge !!!. Tinc un dia de festa cada vint dies. En definitiva no paro !!!, però no sóc una superwoman !!! Em molesta que em diguin que sóc una superwomen. Ho faig perquè vull.

També us podria explicar tot el que fa el meu marit…. I us ben asseguro que no és Superman!!!

Penseu que al final ningú som imprescindibles. Tot està en saber posar límits, la resta no deixa de ser vanitat, orgull i autosuficiència.

 

← Tornar a Fes-me una perduda